El que no conegui a Joseba Irazoki, coneixerà poc de l'escena basca. Ha col·laborat en nombroses bandes amb la seva guitarra, i en solitari, en el seu camí de l'experimentació a la psicodelia, ha donat un bon cop al rock, rebent elogis des de dins i des de fora.

El compte de la Banda One Man ha fet un salt en l'era de les noves tecnologies i de les barates. Però, a més del loop, sembla que no necessita una altra ajuda que el bombo i la percussió. El rock li queda petit quan està en el grup, però també quan està en solitari.

És una muntanya russa. A dalt, a dalt, a baix, a baix, a dalt, a baix. No saps per on t'ho explicaràs, però és gairebé segur que si vols seguir hauràs d'estar atent: orelles i el cap alerta. És capaç de crear un brunzit dissonant, un ritme dansaire d'estil country, o donar belles peces de guitarra instrumental com Bill Frisell. Molt alt.

També va arreglar el Fright train d'Elizabeth Cotten i el Blue Crystal fire de Robbie Basho. El treball de Basho ha treballat amb els Achiary en l'emigració basca, i el combina de manera natural en el seu estil personal.

Amb la cançó Zozoak, que es va estrenar en el disc Os Banda, els fans es van quedar amb la boca plena. En aquesta cançó actua com un boig, sobre el loop asintoneado, amb unes dissonàncies que complementen la melodia i l'harmonia. I amb les seves retorçades, surrealistes i profundes lletres: “Merda, merda per a vostè!”.

També amb la cançó Ahotik Ara. A pesar que Joseba Irazoki i Lagunak canten amb més senzillesa en el disc, aquí va cridar a plens pulmons, cridant a la Lluna Vella, sorprenent per on apareixeria. No podem oblidar a Niko Etxart cantant una Tumatxa lliure.

Sens dubte, el moment àlgid del concert el va completar Irazoki amb el bateria Karlos Aranzegi. El públic va pujar animat a tocar la “bateria”. Determinem: un bombo, una llauna, un plat trencat i un tros de ferro. El més bell de la improvisació: la percussió cap amunt i cap amunt enfortint el llaç infinit de la guitarra. Havien d'estar gairebé deu minuts, més que en la baralla, donant força l'una a l'altra cada segon.

Era una nit electoral, i sense recompte oficial, els resultats feien por, que poc s'ha escrit per por de la democràcia. Per això –o– Irazoki va acabar el concert cantant el Pacifisme de Sarrionandia.

Algú hauria d'inventar alguna etiqueta per a nomenar aquest Rock Basc Radical del segle XXI. El cànon ja sabem qui és!