Tots els anys, el 15 de maig, recordem el dia de la Nakba en Palestina (“la catàstrofe”, en àrab). Aquest dia recordem que el moviment sionista va començar la neteja ètnica dels palestins per a crear l'Estat d'Israel en 1948. Entre 750.000 i 800.000 palestins van ser expulsats per la violència; centenars de pobles van ser destruïts, massacrats, confiscats les propietats dels palestins, van canviar els noms de ciutats i pobles, i fins i tot noves espècies de plantes que no fossin d'aquí. Per a ocultar l'existència de Palestina. Tot això per a legitimar la presència a Orient Pròxim d'un dels principals aliats de l'imperialisme.
Encara avui, l'Estat sionista està emparat per la complicitat explícita de les principals potències imperialistes (els EUA i UE) que, malgrat la contínua violació de la legislació internacional, li reconeixen una impunitat total. Els processos de negociació només han servit per a estendre el projecte sionista, perpetuant la Nakba i l'apartheid permanent contra els palestins, ocupant territoris, expulsant i matant als palestins.
Fins aquí les dades, la història i els fets. Dades que tots coneixem molt bé i que recordem com tots els anys. Escric “Com tots els anys” i se'm barregen els budells.
"Em trobo amb centenars de comunicats d'institucions i agents que reafirmen la necessitat d'asseure's a dialogar entre les dues parts, igualant a opressors i oprimits"
Vull subratllar la importància de la solidaritat amb el poble palestí com a aportació a la nostra lluita. Solidaritat real més enllà de les fronteres de les institucions liberals. Va més enllà dels tuits i titulars. Mentre es prepara aquest text, les autoritats israelianes estan expulsant de les seves cases a les famílies palestines del barri de Sheikh Jarrah, a Jerusalem, per a la seva posterior ocupació pels colons; en els territoris del 48, grups israelians ataquen a ciutadans “àrabs”, així com les seves cases i comerços, pel mer fet de ser palestins; i a Gaza, una vegada més. Més de dos-cents palestins assassinats. I dic més de dues-centes perquè he hagut d'anar actualitzant el macabre nombre de palestins assassinats en el procés de redacció d'aquest article, i suposo que per a quan es publiqui, segurament es quedarà antiquat.
I mentrestant –que no és més que una part del que suposa l'ocupació de Palestina- jo torno a escriure “com cada any” o “una altra vegada”. Aquestes paraules em produeixen cada vegada més repugnància.
“Estan bombardejant de nou la gasa”. Una vegada més, “aquesta o una altra institució basca ha convidat a un representant d'Israel”. Vaig entrar en Internet i vaig posar a CAF en el cercador. Una empresa que continua amb el projecte de construcció d'un tramvia en els territoris ocupats de Jerusalem, que ajuda a robar les terres palestines i vulnera la legislació internacional. I veig que totes les notícies estan lligades a nous contractes. I no passa res.
I em trobo amb centenars de comunicats d'institucions i agents de tots els nivells, que reafirmen la necessitat d'asseure's a dialogar, equiparant als opressors i als oprimits. I m'entren ganes de vomitar.
Perquè ningú que creï en l'alliberament dels pobles pot acceptar o normalitzar l'opressió d'un poble que lluita pel seu alliberament, molt menys quan es tracta d'una entitat colonial i imperialista com l'Estat d'Israel.
I és que la lluita per l'alliberament del poble palestí és la lluita per l'alliberament dels pobles, contra l'imperialisme i el sistema capitalista que provoquen l'opressió. Els que calciguen als palestins són els mateixos que aquí ens condemnen a les vides precàries.
Perquè ningú hauria d'estar obligat a negociar i acceptar les condicions de qui l'oprimeix i de qui busca la destrucció del seu país; com és útil per als interessos imperialistes, està obligat per la pròpia comunitat internacional que manté l'opressió.
Aquest text pot donar per a poc més que per a treure una mica de ràbia i reivindicar la necessitat de reforçar la solidaritat internacionalista amb Palestina. Almenys, des d'allí ens han demanat que siguem capaços de donar una resposta contundent, audaç i eficaç a la campanya BDS, per a acabar amb totes les complicitats que es donen a Euskal Herria amb l'esforç i el sionisme de normalitzar un projecte colonial, imperialista i profundament racista.
En la resta, llegeixin, escoltin i informin des dels palestins. Ells són els que importen en aquest assumpte. Són ells els que es neguen a ser expulsats de les seves cases. Les que fan front a l'assetjament, la discriminació i l'opressió. I davant aquest model de resistència i dignitat, cadascun des de la seva trinxera, hem de lluitar al costat d'ells.
* Ester Muñoz Nogal és membre de l'organització internacionalista Askapena