argia.eus
INPRIMATU
Què volen les víctimes de la violència masclista?
María Viadero Acha Mugarik Gabe 2024ko azaroaren 14a

Portem unes setmanes escoltant en tots els mitjans i xarxes socials les opinions d'Iñigo Errejón sobre les acusacions de violència masclista. Al costat d'això, estan sorgint moltes controvèrsies: com hem de denunciar les dones, com han de ser les nostres relacions sexuals, el reconeixement, els silencis dels quals saben alguna cosa...

Volem reflexionar sobre les dones que han decidit atestar sobre les violències que hem sofert.

Fa quatre anys vam tenir a Cristina Fallarás en les jornades Construint la memòria davant les violències masclistes. En aquest espai ens va ensenyar la diferència entre l'abstracció i els mecanismes d'identificació. Com parlem abstractament de violència masclista o de gènere, la qual cosa dificulta la comprensió de la violència i la identificació dels casos que ens ocorren. En aquest marc, la proposta #explica'l, amb un antecedent com #metoo, promovia el relat de les violències que les dones sofrim o sofrim en la nostra vida, superant les xifres que coneixen, comparteixen, encarnen i escolten, despersonalitzen i no generen empatia.

Ja en aquella època, milions, sí, milions de dones de diferents parts del món van respondre a aquesta etiqueta. Aquest fil que va començar a tirar en 2018 continua sent un ressò, no sols en les xarxes socials, sinó que ha estat l'espai en el qual van començar a fer-se públiques les acusacions contra Errejón.

Com hem dit al principi, volem pensar en les dones que han donat testimoniatge de les violències viscudes. Les dones que no han presentat denúncia, en molts espais, estan dubtant, directament o indirectament, sobre la forma en la qual han decidit donar a conèixer aquestes violències. Per mantenir l'anonimat. Aquests dubtes reflecteixen una jerarquia entre les víctimes: les que denuncien "bé", les que "donen la cara", les que són bones víctimes i les que "fan les coses com s'han de fer".

Les dones que s'han enfrontat a la violència són víctimes d'aquesta, independentment que hagin interposat denúncia o no. Les víctimes, no des del punt de vista de la passivitat o de la falta de protagonisme, sinó des del reconeixement del mal. La denúncia és un dret de les víctimes o dels supervivents, però triar el camí a seguir és una decisió autònoma de qui ha viscut aquesta violència. Qui s'enfronta a aquesta violència decideix com fer-ho, i ell també decidirà a l'hora de compartir la seva narrativa.

En aquest àmbit, moltes dones decideixen explicar-lo en espais i camins que senten segurs, entre amics, en grups feministes... o, com ve succeint últimament, en les xarxes socials, perquè són espais d'altaveus, construint i difonent un relat col·lectiu juntament amb els testimoniatges d'altres persones.

En la construcció de models d'atenció integral i en la definició de les seves demandes de reparació davant les violències, les víctimes i els supervivents han de ser protagonistes i eixos

No obstant això, per als denunciants també ha estat un judici social, la seva denúncia s'ha fet viral en poques hores i pel succeït, l'accés als detalls sobre els gustos sexuals dels adults o el debat sobre els temps per a fer-la pública, han tornat a posar en dubte la veu de les dones, embarrando l'anàlisi de les estratègies per a fer front a les violències masclistes en tots els àmbits polítics i socials.

Volem reconèixer la valentia de totes aquestes dones, moltes vegades qüestionades. El reconeixement de tots aquells que han decidit trencar el silenci, sabent que en la majoria dels casos és difícil fer públics els testimoniatges de denúncia de companys, familiars o amics. Reconèixer el seu valor per comptar com vulguin, construint aquesta memòria col·lectiva i fent front al qüestionament dels testimoniatges de les dones. Reconèixer el valor de milions de dones que han decidit comptar les violències que han sofert, passant de les accions individuals a la constatació de la violència masclista com a mecanisme de control i domini de les dones, que encara avui continua vigent.

Seria interessant canviar el focus. No preguntar-se què és el que els passa a les dones per a no denunciar-les, per a no tornar a culpar a les dones, sinó perquè les institucions públiques es preguntin què no estan fent bé perquè les dones no denunciïn.

Segons les dades de l'Enquesta Europea sobre Violència de Gènere, veiem com a Europa menys del 25% de les dones víctimes de violència física o sexual van presentar denúncia. En aquest context, en moltes recerques es constata la revictimització de les dones en els serveis socials, policials o judicials. Els espais que haurien de comptar amb protecció per a les víctimes i els supervivents es converteixen en llocs de qüestionament, de falta de recursos adequats i de reproducció de la violència institucional.

En els últims anys hem parlat molt més de veritat, justícia i reparació. Aquest cas, com molts altres, mostra alguns avanços, però també moltes mancances en l'aposta per garantir aquests drets per a les dones.

Veritat, creure la veu de les dones. Deixar que es posi en qüestió el moviment global que posa sobre la taula les violències contínues i quotidianes que vivim pel mer fet de ser dona.

Apostar per una justícia feminista que se centri en la víctima a partir d'una reflexió antipunitibista i no en la pena, que no revictimitza i que posi en pràctica mecanismes àgils i eficaços contra les violències masclistes en tota la seva diversitat.

Reconeixement del dret a la reparació, recuperació i reparació integral i garantia de no repetició.

Per a tot això, hauríem de preguntar-nos quina responsabilitat institucional i social tenim per a treballar aquesta reparació i per a la transformació. I les demandes de les víctimes i dels supervivents. Aquesta seria la primera pregunta a fer. Què vol vostè? Com et sentiries observada? En alguns casos, tal vegada la difusió pública és suficient; en altres casos, el que es necessita és arribar a una sentència, dimitir a temps o perdonar clarament i públicament... Hi haurà tantes opcions com supervivents.

En tot cas, en la construcció de models d'atenció integral i en la definició de les seves demandes de reparació davant les violències, des de les més habituals fins a les més extremes, les víctimes i els supervivents han de ser protagonistes i eixos.

Vegem què ens correspon als altres.

María Viadero Acha, Mugarik Gabe