Quin ha estat la realitat? Molt diferent. Després del canvi d'estratègia, ELA, a més de despolititzar les vagues contra les reformes laborals, no sols no ha desenvolupat una pedagogia sobiranista enfront del PNB, sinó que ha augmentat artificialment la distància amb EH Bildu, al mateix temps que ha menyspreat el canvi a Navarra, mantenint posicions que van més enllà del necessari esperit crític. A més, ha publicat nombroses justificacions ad hoc per a condicionar la unitat d'acció amb LAB. En altres paraules, en plena transformació política i social, en lloc de ser un agent d'unió, ha passat a ser una espècie d'enfant terrible en el nou escenari.

El context posterior al canvi d'estratègia s'ha convertit, sobretot, en un problema per a qüestionar el seu projecte sindical i no considera una oportunitat desenvolupar la suma de compromisos col·lectius per a conformar una articulació majoritària tractora del canvi polític i social. ELA està mostrant la seva obsessió per construir un discurs i imatge social, per a acostar-se quantitativament als nous nínxols en el sindicalisme. Això i poc més. És legítim preveure el desenvolupament d'una organització pròpia, sempre que no es cometi un frau ideològic, si no s'enganya la teoricopràctica, i molt menys si no es menysprea el moment històric que estem vivint com a nació.

Vivim un moment molt important: L'Estat, immers en una profunda involució anti-democràtica per a respondre a la crisi del seu model territorial, té a Catalunya al punt de mira, en la CAB hi ha una majoria política a favor del dret a decidir i el Govern del Canvi ha abandonat el règim a Navarra. A més, comptem amb una forta majoria sindical quantitativa i amb un moviment social de gran potencialitat entorn del dret a decidir o a les dinàmiques de recuperació (feminisme, pensionistes, Altsasu...). Així mateix, com l'Estat no té capacitat per a fer una oferta democràtica, té una enorme incapacitat per a legitimar-se al nostre país, la qual cosa ens porta a una confrontació que hem de preparar adequadament, per la qual cosa necessitem el major grau de consciència activa de massa i de societat.

Aquest context exigeix un esforç per articular els mínims entre nosaltres, tant per a desenvolupar la confrontació democràtica contra els marcs jurídicos que condicionen la nostra realitat nacional i social, com per a plantejar polítiques socials i econòmiques. Però ELA, no.

En l'eix nacional, ha reforçat la seva centralitat com a factor de canvi polític i social. Va passar de defensar l'Estatut del 79 a reivindicar la seva mort i a defensar amb el PNB l'acord de mínims(*). En l'actualitat, no obstant això, ha rebutjat l'acord de bases i principis aprovat pel PNB i EH Bildu. Insistim: ELA defensa una proposta tàctica en la qual conflueixin abertzales i progressistes abans i després de Lizarra-Garazi, fins que l'esquerra abertzale arribi a un canvi d'estratègia. El reconeixement del subjecte polític, el dret a decidir, les competències sociolaborals, el blindatge de la competència, les consultes... no formen qualitativament l'esquelet d'un estatut diferent que van defensar fa 40 anys? Com entenem aquesta posició crítica quan s'han reunit a Madrid per a exigir canvis en la reforma de la Negociació Col·lectiva?

Quin és el problema? El PNB i la seva credibilitat i grau d'aliança? D'acord. Nosaltres no donarem suport a la credibilitat del PNB, però hi ha dues posicions per a respondre a això. Un, mantenint una confrontació directa amb el PNB en l'eix nacional, la qual cosa exigiria articular l'espai independentista i el canvi social, i que ELA aparegués com a organització independentista. I un altre, que a través de plantejaments tàctics els continguts de nou estatus en la CAB i Navarra, condicionin positivament les possibilitats dels sectors polítics (PNB, Podem...) i socials, amb l'objectiu d'ampliar les bases per a la sobirania. Però ELA no està en la primera opció per falta de cohesió i determinació en la seva posició estratègica, ni en la segona per criteris d'oportunitat política vinculats al seu projecte sindical.

Per contra, se sostreu a qualsevol implicació tacticoestratègica. Per a això, forma un discurs petri petri d'esquerres que contraposa el procés sobiranista. Argumenta la necessitat d'ampliar el soberanisme des de l'àmbit social i, en conseqüència, descarta al PNB per a qualsevol compromís d'àmbit nacional. Llavors, són només neoliberals els milers d'afiliats i votants del PNB que estan en ELA? Què faran amb ells? En aquesta situació, el testimonialismo esquerrà pot donar les majors facilitats als neoliberals que diuen que volen lluitar. És curiós la sintonia entre les respostes d'Urkullu, Vocento i ELA quan l'esquerra abertzale parla de pactes populars.

Sense portar al seu exèrcit al camp de batalla, ELA vol condicionar a l'esquerra sobiranista que vol articular una majoria a favor d'un canvi polític i social. En la nostra opinió, en l'actualitat s'estan produint successos de gran potencialitat. És necessari canalitzar tot això i convertir-ho en un tractor polític i social. Parlem de la potencialitat de les mobilitzacions de dones i pensionistes; parlem de la iniciativa de Gure Esku Dago; de les mobilitzacions per a la tornada a casa de presos i exiliats; del que pot aportar la unitat d'acció del sindicalisme abertzale; d'un espai social, cultural i polític plural que reivindica el procés de reconeixement i sobirania d'aquest poble, que s'està sincronitzant amb Catalunya.

No necessitem hipocresies ni condicions sostenibles. Necessitem sumes, sumes de continguts en la mateixa direcció, sumes amb voluntat d'articulació i mobilització social.

(*) Elorrieta deia: «Alguns diuen que estem en contra del Pla Ibarretxe i no és cert. Ens oposem al fet que no es comparteixin amb la seva estratègia», «allà on ells posen la fita, poseu-lo vostès també».

Aquesta notícia ha estat publicada en Notícies i l'hem portat a ARGIA gràcies a la llicència CC-by-sa.