Quina era la por? Què ens ha unit nerviosos, tu i jo a cada costat del telèfon? Tu a Madrid i jo aquí? Eren drets molt bàsics. I quan tot ha acabat, almenys, no ha ocorregut del tot. Hem començat la conversa a les set amb les televisions, però abans en Twitter m'ha cridat l'atenció una tendència: “Eskerrik asko Irene”.

Hem vist molt aviat en la televisió l'eufòria de la seu de Sumar. I, com ens ha ocorregut durant tota la campanya, el gest ens ha semblat inquisitio, en algun context en el qual ells mateixos veuen solos. Què guanyen? Alguns han hagut de votar aquest delirant Sumar, per defecte. En això jo tenia avantatge.

Les eleccions van començar al maig. El PSOE el va perdre. I no pensaríem que aquella decisió presa gairebé desesperadament, l'avançament de les eleccions, anava a donar aquests resultats a Pedro Sánchez. Ha donat temps a veure moltes coses que han fet que la ultradreta es quedi enrere. Però també va fer passar les coses a l'esquerra, avançant les eleccions.

Pedro Sánchez li lleva tot el que el molesta. Ara no hi ha Podem, no hi ha Irene Montero. Ara, en l'últim debat de la televisió pública espanyola hi ha una Yolanda Díaz que no va defensar la Llei Trans, la Llei “Només és si” dels atacs de la ultradreta, que es diu Pedro a Sánchez. I als amics de Pedro Sánchez, ho sabem per ell, no els agrada el feminisme que confronta, prefereixen un feminisme més integrador.

El meu avantatge s'ha convertit en el teu major avantatge, perquè EHBildu ha sortit a dir el que volies escoltar a Madrid. Sánchez ha enterrat al ministre feminista que millor ha defensat els drets que ha portat a diverses persones a ser expulsades. La que més el molestava. Això també ho ha aconseguit. Les pors no han ocorregut del tot, però no els hem guanyat.