argia.eus
INPRIMATU
Les eleccions espanyoles de 1977 com a pròleg a la Constitució (2)
  • L'actual president Sánchez i el d'ahir Zapatero, i el d'abans-d'ahir Felipe González, i la llarga cadena de socialistes des de finals del segle XIX fins a aquest punt, units a la mateixa imposició espanyola, i no menys la dreta espanyola, per descomptat, unida: no el dret d'autodeterminació, la indivisible i santa unitat de l'Estat nacional, totalment beneïda per l'Església catòlica. Un de les fites d'aquesta cadena és la votació de juny de 1977. Considerem-los breument.
Pako Sudupe 2021eko uztailaren 27a

El president Carlos Arias Navarro, nomenat per Franco i ratificat en el primer Govern fundat pel rei Joan Carles, no va aconseguir credibilitat des del franquisme fins a la democràcia espanyola, ni llei perquè arribés per reforma, però després d'ell, Suárez, nomenat al juliol de 1976. Com ho va aconseguir, des de juliol de 1976 fins a juny de 1977?

Una fita important va ser la Llei de Reforma Política aprovada per les Corts franquistes al novembre de 1976 (425 dels 531 procuradors la van aprovar), i en el referèndum de desembre, votat pel 77% del cens, va obtenir el vot favorable del 94,17%. Amb aquesta victòria i sota el control dels mitjans de comunicació de llavors, especialment RTVE, Suárez no era difícil donar una aparença de centralitat, posicionar-se entre el búnquer franquista i l'oposició democràtica, i aprofundir en les cols, sent president, és a dir, tenint a les seves mans els poders institucionals més importants, presentar-se a les eleccions, i guanyar, per descomptat!

Fins a juliol de 1976 hi havia franquistes i oposició democràtica, dos pols polítics, i poc després, a conseqüència dels intents de Suárez de dividir l'oposició i mantenir el búnquer en la pista (106 procuradors, quantificant d'alguna manera), el mateix Suárez es va situar en el centre, i el búnquer i l'oposició en dues cantonades: la posició ideal per a guanyar vots.

Pot ser interessant analitzar com el president Suárez va controlar el búnquer amb el cap de l'Estat Juan Carlos, designat successor per Franco, i com el reformista franquista va reunir els reformistes en UCD, però més interessant encara explicar com va aconseguir destruir tot el programa de l'oposició democràtica, i que l'objectiu primordial dels antics opositors fos guanyar vots al juny de 1977, i sobretot, aconseguir l'hegemonia en l'oposició, PAISE, PSOE PAISE, és a dir PAISE.

En l'article anterior vaig esmentar que Felipe González es va reunir a l'abril de 1975 amb els poderosos líders del Partit socialdemòcrata alemany i els va convèncer que la situació d'Espanya i la de Portugal eren diferents, que després de la mort de Franco no es produiria la revolució a Espanya i a més rebutjaven la fi immediata de la dictadura, i que la seva intenció era que el Govern de la monarquia fos desmuntat i construït juntament amb l'oposició i la democràcia occidental a Espanya. I que tenien al PCE per rival, no per aliats. Calia enviar a l'avenc profund de la memòria històrica antifeixista del republicanisme –que el PCE tenia el lideratge en la lluita contra el franquisme–, interrompre les mobilitzacions de carrer –la reforma per a negociar els aparells dels partits–, amb l'objectiu de convertir-se en la força hegemònica de l'oposició en les eleccions de juny de 1977.

Suárez es va reunir aviat amb Felipe González, qui va legalitzar el PSOE de l'històric Llopis per a posar-li nerviós, però al mateix temps va deixar clar al PSOE que era el seu favorit de l'oposició, i al PCE el diable, els socialistes europeus i el búnquer espanyol, i així ho va fer. El PSOE va ser legalitzat al febrer de 1977, després de l'èxit i l'autoconfiança que li va suposar la Llei de Reforma Política. El búnquer del Moviment únic franquista va ser dissolt i finalment legalitzat l'últim dels grans partits polítics, el PCE, a l'abril de 1977. El PCE es va estrènyer molt al saber que el PSOE estava disposat a concórrer a les eleccions malgrat que ell no l'havia legalitzat. La Monarquia, i la reforma del govern que ella va designar, van arribar a enaltir a Carrillo, amb l'objectiu de la legalització, i les eleccions com a principals claus. Altres aspectes no van ser legalitzats, com a ERC a Catalunya, i alguns a Euskadi, com se sap, però només els aspectes històrics, diguem. A Catalunya va prevaler el CDC de Jordi Pujol, i al País Basc peninsular, el PNB de Xabier Arzallus i Carlos Garaikoetxea, que va ser elegit president del PSE.

Per a guanyar les eleccions, la Llei Electoral va ser una de les més importants. No podem pensar que Adolfo Suárez era un mag o un vident omniscient que ho va controlar tot en l'elaboració d'aquesta llei –hi ha molts factors imprevisibles–, però la veritat és que UCD i PSOE, amb el 62,7% dels vots, van obtenir el 80,2% dels escons en el Congrés i la coalició PCE, AP i Tendra Galvanització, amb el 21,8%. El govern de Suárez va elaborar un sistema proporcional, el famós sistema D´Hont, que beneficia als partits que més vots obtenen. El PSOE va aconseguir el 29,32% dels vots, mentre que el PCE va aconseguir el 9,33% dels vots. UCD, amb un 34,4% de vots, 165 escons i 106 senadors, mentre que el PSOE, amb 118 i 35 diputats, no comptava amb 20 diputats i cap senador. El 20% dels senadors van ser nomenats “pel dit” per Juan Carlos com a Cap d'Estat Major.

Els que van lluitar contra el franquisme van ser condemnats a l'oblit; es va convertir en un relat de la deriva del govern imparcial, considerat imprescindible per a la celebració d'eleccions democràtiques; va ser el cap del Govern Suárez qui va preparar les eleccions, amb tots els poders a la mà i presentant a ell amb UCD, qui les va guanyar. I aquell Parlament es va constituir i, per tant, els resultats d'aquells vots van condicionar totalment la Constitució de 1978, que ens ha estat imposada durant quaranta-tres anys. En la ponència de redacció de la Constitució, set homes, tres d'UCD, un de PSOE i un altre d'AP, i dos catalans, no bascos. Però això és un tema per a un altre article.