No ha passat tant de temps des que Arnaldo Otegi va declarar que l'Ertzaintza “és odiada per una gran part de la població[basca]” (Radi Euskadi, 14/03). L'odi és un sentiment molt comú en aquest segle, ja que el terme anglès hater s'ha fet popular. Per part seva, el ‘popular’ Iñaki Oyarzabal ha identificat l'escola basca com l'origen de tots els nostres odis en la mateixa ràdio (08/09).

No crec que a Euskal Herria siguem més devastadors que en altres parts del món, malgrat els assumptes escolars. Però tinc clar que hi ha gents que estimen bastant l'odi. I pel que sembla, Otegi té una raó per a justificar la seva repugnància a l'Ertzaintza: el seu model de policia “espanyol”, “gent golpeadora”. Oyarzábal va dir que aquí s'estén el “rancor a l'espanyol” i ha creat un curiós paral·lelisme amb el líder abertzale. Tots dos perceben molt bé els odis dels altres, però no els seus.

Des del punt de vista educatiu, d'acord amb Oyarzabal, en la Comunitat Autònoma Basca no estem fins. Perquè una de les obligacions de l'educació pública és ensenyar a respectar l'autoritat perquè la societat funcioni amb un ordre mínim. I en aquest sentit, les emboscades amb la policia que hem presenciat en els últims mesos no són mostra de la nostra bona educació. No obstant això, el pp no ha vist més enllà dels seus prejudicis polítics: l'odi a Espanya no és el nostre mal més greu, sinó el nostre.

Molts dels quals es defineixen com a abertzales no aprecien l'ordre públic al seu poble. I si abans es deia “ocupant” a la policia espanyola obstinada en això, ara són les forces de policia locals. Un exemple significatiu és el manifest que el Gaztetxe de Legazpi va publicar en les xarxes socials el passat 18 d'abril, en el qual es denunciava la dissolució d'una reunió de l'Ertzaintza –les “forces ocupants”– en la qual, per descomptat, la reunió es va celebrar sense respectar les normes anti-pandèmia.

Malgrat les crítiques sanes a l'Ertzaintza, no puc negar que sento una mica d'enveja sana per la policia espanyola. De fet, el crit dels nacionalistes espanyols Viva Espanya gairebé no s'entén sense la incorporació d'eta la Guàrdia Civil. Aquest policia militar que el 28 de març de 1844 va iniciar la seva marxa de la mà del Duc de Fumada, és la institució que més aprecia al poble espanyol, més enllà del seu color polític (Sociomètrica, 2019).

Espanya entén molt bé el que va dir amb gran sentit en el Congrés d'Espanya el polític català i –com Oyarzabal– ‘popular’ López Rodó, mort fa temps: “Quan el pagès no va haver de portar l'espasa en la cintura per a protegir-se dels bandits, va néixer l'Estat” (15/06/1978). En aquest sentit, a alguns que volen un Estat basc se'ls ha oblidat el bàsic que és per a nosaltres el lema que apareix en l'escut d'Àlaba.

No estic inventant res; en el segle XVIII Espanya estava plena de policies locals que garantien la seguretat viària, com la Vella i Santa Germanor de Toledo i Talavera. La Diputació Foral d'Àlaba presentava minones i la de Guipúscoa i Bizkaia, els miqueletes amb pelotazos al cap. L'Estat modern va unificar l'ordre públic i va reduir considerablement les competències de les policies locals, limitant-les a fer costat a les diputacions i a les seves institucions.

És evident la importància de l'ordre en qualsevol estat, i en el cas basc, en l'II. Una de les primeres decisions preses pel lehendakari Agirre després de la transferència d'aquesta competència per la República al Govern d'Euzkadi (Gaseta de Madrid, 1936/281) va ser la creació de la Policia Militar, per a la posterior protecció del territori des de la guerra. Després de la guerra, i amb l'exili del Govern, haurien dissolt a aquest policia, i de pas als miqueletes de les «províncies traïdores», després d'haver destruït també la condició foral de les seves Diputacions (BOE, 1937/247). Semblava lògic, doncs, que en arribar la democràcia intentés ressuscitar a aquell policia.

Cal no oblidar que a Àlaba, Guipúscoa i Bizkaia tots els partits que van aconseguir diputats en 1977, excepte els ‘populars’, van anar a favor d'aquesta resurrecció. López Rodó no estava d'acord en absolut amb la transferència de l'ordre públic a les comunitats autònomes, en la convicció que els «separatistes» s'engalanarien. No podia imaginar les paraules d'Otegi després de més de 40 anys. I no va apreciar bé l'ordre que som els bascos, ja que el Duc de Fumada, Girón Ezpeleta, era pamplonés i el seu pare, donostiarra. Traïdor, la nostra història!