Durant les últimes setmanes diversos responsables socials i polítics de la causa estan sent jutjats pels tribunals de l'Audiència Nacional. Quines reaccions està sorgint en la societat?

Està realitzant un seguiment exhaustiu. És molt habitual veure a gent amb auricular en l'oïda i seguint en directe el judici, mentre fa tasques quotidianes. Amb proximitat, amb responsabilitat, fins i tot amb un punt de frustració. I a l'espera del resultat, tant pels presos com per les conseqüències socials i polítiques que pugui tenir.

Teniu la sensació que esteu guanyant la batalla del relat?

Sempre recordo les paraules de Marta Rovira abans de partir a l'exili: “No puc tolerar sentir-me tancat al meu poble i entre les meves paraules”. No estava físicament presoner, però no podia expressar el que volia dir perquè se sentia amenaçat. Això és el que estem veient. Estem en una situació en la qual els drets civils i polítics estan suspesos, tot el que es digui ha d'entendre's dins d'aquest marc.

Esteu sofrint una repressió extensiva i intensiva, desconeguda a Catalunya en les últimes dècades.

En el contenidor específic per al País Basc “Tot és ETA” cabia tot; en el qual ens han construït per a Catalunya, qualsevol cosa pot ser la rebel·lió o la sedició. Si el poder judicial interpreta que una posició vol revolucionar les estructures d'Estat, o transformar el marc autonòmic, pot ser un motiu per a acusar de sedició o rebel·lió. Aquesta estructura mental es va consolidant a poc a poc, encara que també està molt present la resistència. A vegades té un reflex més públic, a vegades és més clandestí, o ocorre a nivell de barri o de poble fora dels mitjans de comunicació.

Una de les variables que va fer possible el succés d'octubre va ser la unió entre els principals agents polítics i socials. Sembla un dia trencat.

L'anàlisi d'un sector de l'independentisme és que no hi ha força suficient per a fer un pas i mirar cara a cara a l'Estat. Seria el moment d'aliances a nivell estatal, amb Podem i alguns sectors del PSOE, alhora que es desenvolupen les energies per a un nou pas. En els últims mesos ha estat especialment la visió d'ERC. A mesura que avança el judici es reforça l'opció d'una sentència dura, i aquesta posició perd el seu sentit. Els resultats de les eleccions estatals tindran un gran pes en l'Estat espanyol. Tindran les forces polítiques catalanes capacitat d'influència? Podran els partits de la dreta i de l'extrema dreta formar govern? El PSOE quedarà sotmès al vot de Ciutadans? La possibilitat d'una nova 155 és aquí, i és una convicció generalitzada que si s'arriba a ella seria més profunda que l'anterior i més llarga en el temps. Ho acceptaria la societat catalana? Observo moltes incerteses en la gestió i viabilitat d'aquest escenari.

La Unió va ser un procés de baix a dalt, en un alt nivell que es va traduir en l'actitud dels ciutadans. Hi ha músculs socials?

Hi ha força. Les convocatòries de l'últim any han congregat a centenars de milers de persones en la capital biscaïna. Això demostra que la mobilització està viva, que està forta. No descarta que la fatiga, la desorientació i la frustració també es van acumulant. No estem en la situació de tardor de 2017, on tot semblava possible, tot a través de la mobilització i la iniciativa política, per sobre de la repressió de l'Estat. El que s'imaginava possible, ara es veu molt més complex. Hem sentit les conseqüències de la repressió en la nostra pell, hem après que no és gratis, que hi ha conseqüències.

Mirem a l'esquerra. Moltes persones i moviments que no es consideraven independentistes van defensar el referèndum i el procés independentista. Li reconeixien altres potencialitats transformadores. Quines posicions hi ha actualment?

Em sembla que no sols es manté, sinó que s'obre. L'espai de Podem i Comune s'està dispersant i fragmentant, ja que alguns sectors d'aquest món s'estan sumant a l'espai independentista. Per pura convicció democràtica: a mesura que la repressió s'estabilitza, com més es negui el dret a decidir i el referèndum pactat, més feble és la posició de l'espai dels Comunes. Mancant arguments sòlids i posicions clares, cada vegada més gent d'aquest món es mou cap als espais de la CUP o ERC. Així ho indiquen les enquestes. Les posicions a favor de l'independentisme van en augment, encara que sigui de manera gradual.

L'esquerra independentista va fer un gran esforç per a vincular el procés a una transformació social més general, per a vincular la sobirania política popular amb altres sobiranies: econòmica, personal, ecològica…

Això està absolutament en marxa. Un sector de la població catalana està vinculant el model econòmic neoliberal hegemònic a l'Estat espanyol i a la repressió. Molts han fet una transformació que difícilment creuríem en la cosmovisió del món. Tan important, que la resposta a la frustració de la impossibilitat d'executar el mandat polític de l'1 d'Octubre en la República, l'han portat a la lluita diària: Deixant a Endesa i inscrivint-se en Som Energia; treure diners de Caixa o BBVA i posar-ho en la banca ètica… Aquestes petites transformacions quotidianes tenen cada vegada més visibilitat. La lluita per la transformació social està estretament lligada a la independència i al marc polític.

Ara dirigim la nostra mirada cap a la dreta independentista.

Jo defenso una tesi: el món de l'independentisme de dretes és el que ha experimentat una transformació més profunda en aquest procés; és el que més fragmentacions, reestructuracions i innovacions ideològiques ha sofert. A mesura que el procés aprofundeix en la independència i la transformació social, alguns membres d'aquesta dreta clàssica burgesa han anat desapareixent de la direcció política d'aquest espai: Duren i Lleida, Felip Puig… són persones de Convergència que s'han acostat al Partit Socialista, a Ciutadans o al PP. Això és molt important, ja que a vegades les anàlisis es basen en realitats de fa deu anys. Aquest espai polític ha viscut una convulsió total.

No obstant això, a nivell intern continuen existint diferents sensibilitats. L'acció política dels quals estan a Brussel·les i en l'exili cada dia té més influència a Catalunya. Amb les llistes electorals s'ha constatat que el sector de Puigdemont i Torra s'ha imposat als alts i mitjans responsables del PDeCAT. Això significa que l'espai de PDeCAT o Crida s'ha tornat més d'esquerres? No m'atreveixo a dir això, però crec que la repressió ha augmentat les actituds desobedients i ha reduït als pactistes. Molts dels ponts econòmics i polítics que hi havia amb l'Estat s'han trencat.

En una situació tan complicada no és fàcil conciliar la mirada curta amb la llarga.

Estem com atrapats en el dia a dia: judicis, eleccions, repressió. Això dificulta mirar a llarg termini a alguns actors, però és coherent amb la seva actitud, perquè no volen renunciar al moment fundador del referèndum. Renunciar a aquest marc és perillós. Això pot ser l'enfortiment de sectors més possibilistes que no volen grans canvis i replantejaments en l'statu quo econòmic i social. La defensa de la tesi de llarg termini també pot estar darrere de la voluntat de no canviar res, això està en alguns sectors del PdeCAT. Jo crec que la frustració que suposaria tornar enrere seria major que la que genera l'actual marc de repressió.

Portes molts anys en el periodisme. Com s'ha transformat el mapa comunicatiu de Catalunya?

És un canvi generalitzat en les formes de consum de la comunicació: de la premsa escrita a la digital. El nombre de persones que segueixen l'actualitat minut a minut des del mòbil és molt alt. Això planteja nous reptes per al periodisme: si aquesta informació gairebé immediata té qualitat i és transformadora o no; si contribueix a la reflexió; si necessitem continguts elaborats i descansats, oferint moments de lectura de millor qualitat. La informació en paper s'ha convertit en un fetitxe, limitat als moments de “em poso a llegir”. Però la lectura en paper té més impacte i transformació en el lector.

Són bons temps per a projectes comunicatius alternatius?

Això ho veiem tant en el nostre projecte com en l'evolució d'uns altres. Com van pujant les subscripcions, com està canviant la cultura comunicativa: entenent que si un no paga per la informació pagaran uns altres, i que els que tenen molts diners afavoriran que la informació sigui favorable als seus interessos. Per això s'està estenent la comunitat de lectors que manté el projecte a través de la subscripció.

Han estat acusats d'informar dos periodistes, un d'Hala Bedi i un altre d'Argia. No són casos aïllats. Quina salut té la llibertat d'informació als Països Catalans?

Recentment s'han presentat en roda de premsa els informes elaborats pel Grup de Periodistes Ramón Barnils i el centre de drets humans Iridia. L'informe analitza l'evolució dels atacs contra les llibertats d'expressió i informació a Euskadi i Navarra. Desenes d'atacs en els dos anys posen de manifest que estem en un moment complex d'informació i comunicació. Hi ha persones que no volen que se'ls informi sobre certs temes i esdeveniments, i la pressió és cada vegada major. A vegades ocorre dins dels mitjans de comunicació, les direccions es dirigeixen al periodista. En altres ocasions, directament contra els mitjans de comunicació, de la mà de policies, jutges o grups determinats. En aquella roda de premsa es va explicar el cas d'un periodista, que ha estat detingut. Se li demana quatre anys de presó per una presumpta lesió d'un policia antidisturbis que suposadament estava informant del desallotjament d'un edifici en el qual es trobava. És un exemple de pràctica policial generalitzada. Anar acreditat és motiu d'agressió per a alguns policies. Són periodistes que porten jaqueta i braçalet, precisament quan es tracta d'una acreditació acordada entre les associacions professionals de periodistes i el Departament d'Interior del Govern d'Espanya. No és un error del sistema: es tracta d'una acció coordinada entre múltiples poders que busquen silenciar als qui documenten els fets.

Hi ha resposta des del sector?

Existeix una resposta molt contundent i ordenada entre periodistes i fotoperiodistes, excepte excepcions. La defensa de la professió i la no acceptació d'aquestes mesures estan molt esteses. Cada vegada que un periodista sofreix l'agressió s'activa una gran solidaritat, tant des del món del periodisme com des de la societat en general. És un suport molt conscient.

Per què són necessaris projectes comunicatius ciutadans i alternatius com Hala Bedi, ARGIA o La Directa?

Són necessàries perquè no són alternatives. En aquest moment de la història periodística, són els mitjans de comunicació que denominem alternatius els que actuen en funció dels valors originals de la professió: contrast, rigor… No dic que tot ho facin, però sí molts. No obstant això, alguns mitjans de comunicació de llarga trajectòria, que diuen respondre al periodisme, no respecten el codi ètic i deontològic de l'ofici.