En els últims temps hem tingut en els mitjans de comunicació a Aitor Uriarte, representant de l'empresa d'energies renovables Solaria, per a homenatjar els beneficis dels macroprojectes que volen dur a terme. En el cas de l'aparició de Radi Euskadi del 28 de maig, vaig sentir una profunda vergonya de barri. Aquí ho té tot el que vulgui escoltar en Internet. El que ens van voler vendre com a "consulta de les dues parts" va ser bàsicament un petit publireportatge a favor de Solaria. Va ser un exercici d'escoltar l'opinió del Diputat General i dels alcaldes dels pobles, i de donar-li forma a la representant de Solaria per a tractar els seus arguments sobre el que els primers han dit, amb l'ajuda del periodista Iñaki Espiga. M'agradaria saber si al diputat i als alcaldes se'ls va explicar per a què anaven a utilitzar els àudios rebuts quan van rebre les seves opinions.

El paper que aquests últims representaven en aquest teatre, voluntari o involuntari, era el del cor que fa preguntes per a respostes ja preparades, el del pobre infeliç ignorant temorós que el savi ha de tranquil·litzar. I per a estructurar-ho tot, van utilitzar una de les formes fonamentals d'arribar a conclusions predeterminades: partir de premisses falses. Així, una de les idees que se'ns va repetir una vegada i una altra va ser que "no hi ha una altra opció". Europa diu que per a 2030 el 30% de l'energia ha de sortir de les renovables, per la qual cosa els danys de les macromuntas estan justificats. Que el Govern Basc no ha fet les tasques domèstiques enviades des d'Europa i que Solaria, superada les dificultats que planteja l'abocament d'energia, ve a salvar-nos. Imagina't, per a Solaria això és un projecte estratègic com a país (els beneficis semblen no tenir res a veure), per la qual cosa voldrien la participació del sector públic (el que ja s'ha realitzat fa anys, ja que juntament amb l'Ens Basc de l'Energia han creat l'associació Indarberri). I arriba fins al to paternalista. Que la gent escolta queixant-se que no li agraden les coses que ha de fer, però que no escolta solucions ni compromisos per part de ningú. I que els consumidors també han de ser responsables, etc.

Ja tenim en marxa una campanya publicitària i sembla que els mitjans de comunicació públics també formen part de la campanya. L'objectiu fonamental és, en el fons, integrar en la ment dels oients l'existència d'un únic model possible de transició energètica. Que l'única opció són les macromuntas i que els habitants dels llocs on se situen es queixaran, però que hauran de sacrificar-se per a un major benefici.

Però no és cert. Hi ha altres opcions, hi ha unes altres. És evident que en els polígons industrials i en els espais urbans les teulades són suficients per a aprofitar l'energia solar, i amb els eòlics també hi ha altres possibilitats d'escala i ubicació. I també existeixen models suficients per a la seva gestió, si es vol buscar. El que ocorre és que, en general, aquests models mostren una tendència a la captació i gestió de l'energia de manera col·lectiva, a escales més petites, i suposen una disminució de la dependència de les grans empreses energètiques com Solaria. Així les coses, en principi o idealment, una institució pública, perquè la població que la sustenta gaudi de la llibertat més que de la dependència, hauria d'apostar per models de menor escala de producció i consum. Però, clar, si la pròpia institució passa a compartir els beneficis de les grans empreses...

En escales més petites, a més, l'impacte sobre el medi rural i natural és més sostenible. En el cas de Zigoitia, en la zona a cobrir amb plaques tenim pistes, sendes i entorns naturals que compartim humans i animals (cérvols, senglars, guineus, llebres, ocells...), combinats amb zones agrícoles. Gb. Si ens col·loquen una coberta de la grandària de 110 camps de futbol, tancats, clar, vam perdre les terres agrícoles, i la nostra interacció amb elles i els seus espais naturals ens va al capdavant. Bé, també es podrien esmentar els danys als béns culturals, econòmics, i també, per descomptat, a la salut, etc. No ens enganyem. Els macroprojectes suposen "macrocaltes". La qüestió és si als principals dirigents i als principals mitjans de comunicació dels partits polítics que fins ara han participat en el silenciós avanç d'aquest muntatge, als quals ara ens han demanat el vot per al Parlament Europeu, els importen aquests danys... "El xou must go on!

Mikel Larrañaga Arregi, llicenciat en Filosofia i doctor en Història