- Entre els nens i adolescents (especialment entre 12 i 21 anys), els trastorns alimentaris s'han convertit en una malaltia mental prioritària, segons l'Organització Mundial de la Salut. En Pandèmia els trastorns alimentaris van augmentar notablement entre les joves, els casos extrems van augmentar i el problema continua estant molt present.
L'anorèxia i la bulímia són trastorns psicològics greus que condueixen a un canvi d'actitud davant l'alimentació, el pes i la pròpia imatge. La incidència en les noies és major i se sol atribuir a la gent prima, però els trastorns alimentaris són més freqüents entre els qui tenen més massa corporal.
Poden causar greus malalties físiques i mort per desnutrició o suïcidi. Els experts destaquen que els trastorns en origen estan més relacionats amb altres factors que amb l'alimentació. Els factors socials, biològics, psicològics o relacionals són tan importants que moltes vegades la conducta alimentària és conseqüència, però el focus està en un altre lloc: "La clau és treballar el que ha succeït per al desenvolupament de la malaltia, i el que ha ocorregut normalment no té res a veure amb el menjar", diuen en el reportatge que han elaborat El Salton. El trastorn de l'alimentació pot acompanyar-se de trastorns com a ansietat, depressió o conducta obsessiva compulsiva.
"La clau és treballar el que ha succeït per al desenvolupament de la malaltia, i el que ha ocorregut normalment no té res a veure amb el que ha succeït amb la menjada"
Importància de la família
La detecció precoç, l'accés a tractaments especialitzats i el diàleg tranquil i ampli sobre el que ocorre són els tres pilars fonamentals per a fer front als trastorns de l'alimentació, segons el reportatge del Salt, en el qual destaca la importància de la família. Perquè, no sols a un mateix, sinó als altres, la situació els afecta de ple, i la família és fonamental per a avançar.
Les famílies tendeixen a actuar de dues maneres: d'una banda estan els que neguen que els fills estan mal i que tenen mal ("sembla que no parlar del problema és que no hi hagi problemes, però tancar els ulls no és una solució"); d'altra banda, els que veuen perill i volen ajudar, però la majoria de les vegades no és fàcil. Un dels sentiments més habituals dels familiars i reunits és la frustració, la dificultat per a ajudar, i també es multipliquen els enfrontaments i empipaments mutus, "però cal saber quan el fill està parlant i quan la malaltia, entendre que tots tenen el mateix enemic, que no són enemics".
Els experts recomanen que les famílies també recorrin a la teràpia i als professionals.
En relació amb el tema: