Entre 2019 i 2020 s'ha incrementat en un 50% el nombre de consultes relacionades amb aquest problema, segons dades facilitades per l'Associació contra l'Anorèxia i la Bulímia Acabi. Zunzunegi ha relatat que la majoria dels quals arriben al seu gabinet són adolescents, noies de 12-13 anys, “i molts casos ja són extrems, es nota aquesta tendència. Sovint sabem a casa que alguna cosa està passant, però no sabem a on anar, ni què fer, parlar amb la meva filla o no… Això em diuen els meus pares, estan molt perduts”.

Què ha passat en la pandèmia?

“En general, la pandèmia ens ha posat la vida potes enlaire a tots i ens ha fet centrar-nos en nosaltres. El ritme de vida ens ha portat a actuar des de fa temps cap a l'exterior, i la pandèmia ens ha obligat a mirar-nos a nosaltres mateixos, però no estem acostumats, no sabem com gestionar-nos. La persona amb trastorn alimentari necessita un control, i la pandèmia li ho ha llevat, no té control. A més, si el problema ja era aquí abans, el fet d'estar a casa l'ha posat en evidència, els de casa s'han adonat abans o després”, explica la psicòloga.

També ha destacat la influència de les xarxes socials: “Estem veient el mal que poden fer si no tenim una mirada crítica. Les xarxes socials no són un problema en si mateixes, sinó com les usem, i amb l'augment d'usos en temps de pandèmia, no hem passat pel filtre els missatges que hem rebut amb freqüència. El que vam mostrar en les xarxes socials és una elecció, un moment perfecte, i si el que està a casa està mirant les fotos, en una hora veurà un munt de moments perfectes i començarà a comparar-les; ‘a casa estan confinats però fan esport, mengen sa… i se'ls veu content, i jo amb ansietat’.

Prevenció i tractament

“Sota un trastorn alimentari hi ha una mala gestió emocional i aquí és on cal treballar (autoestima, assertivitat…). L'educació emocional és fonamental i no estem preparats per a una situació com la pandèmia. Si no controlo la meva gestió emocional, busco aquest ànsia de control en una altra cosa, i com alguns busquen la via de fuita en l'esport, en el treball, uns altres el fan en l'alimentació”.

Zunzunegi també ha qüestionat què fem i com parlem. “La nutricionista Aitziber Aizpuru diu: deixem de dir una vegada que hi ha algú bonic perquè ha aprimat molt. Es posa en valor el físic; lloem altres característiques”.

Recorda que la clau del tractament és el treball en equip: la col·laboració del psicòleg i el nutricionista. “I també estan els endocrins, els metges d'atenció primària… i per descomptat, la família”.