Em refereixo, naturalment, a l'òrgan que es troba a banda i banda del tablado, dividit en dos cossos. Aquest instrument, dissenyat per la factoria alemanya Karl Shuke i construït amb més de cinc mil tubs, porta més de vint anys recollint els que s'acosten al conjunt de la fàbrica de ribera dedicada a la construcció naval. La imatge en proa del vaixell cultural de la ciutat, hauria de ser l'únic òrgan que es troba als auditoris que tenim a prop. El 21 de novembre, i per primera vegada l'any passat, vaig tenir l'oportunitat de gaudir de la segona edició de la nit d'òrgan organitzada per la Societat Coral de Bilbao, encapçalada pel seu director Iñigo Alberdi i el seu apassionat per l'òrgan.

En entrar a la sala, els espectadors ens vam adonar del protagonisme que anava a tenir l'òrgan. Posició central per a la consola necessària per al maneig de l'instrument i composta pels diferents teclats i pedals de peus; dos joves biscaïns amb veu pròpia sobre el tauler, Iñigo de Nen (Bilbao, 1988) i Mikel Ansola (Markiña-Xemein, 2000) amb 71 jocs sonors diferents. Els dos són alumnes de Musikene, Centre de Música del País Basc, i continuen mantenint un vincle amb el món de les tecles. Ansola continua a la ciutat de Stuttgart amb la seva formació acadèmica i exerceix com a professora en la Universitat de De Nena Valladodi, a més de ser organista de l'església de Sant Antón de la ciutat. Completant l'equip, Aitor Etxebarria, compositor, pianista i encarregat de posar en marxa la seva maquinària en la segona part del concert, jugant amb el so de l'òrgan d'electrònica.

Ansola va iniciar la primera part del programa, amb una brillant actuació del mestre Johann Sebastian Bach. Tenint en compte el nivell de concentració que necessita l'intèrpret per a revelar la puresa del contrapunt, va optar per un treball intens per a començar la nit. Els avantatges i inconvenients de la ubicació d'un òrgan en una sala es van evidenciar res més passar uns compassos. El ressò de la música matalàs i envolupant de les esglésies es va trobar a faltar en les obres transparents i austeres de Bach. Es van interpretar les dues peces de l'alemany Preludi i Fugida BWV 541 en Sol Major i el Concert per a òrgan en BWV 593 La menor, que van evidenciar l'habilitat tècnica dels músics i el poderós domini de l'instrument, però el mateix òrgan es va trobar massa nu sota la immensa sala. Més atractius i robustos em van semblar la Introducció de Max Reger i la interpretació de la poderosa cercavila en el Re Menor, realitzada per Ansola; i l'últim episodi d'Ad ens ad salutarem undam, de Franz Liszt, dedicada per de Nens. També destaca el gest dels dos intèrprets a la música basca, ja que en el concert també van tenir el seu buit la Peça Simfònica composta per tres capítols de José María Usandizaga i Variacions sobre un tema basc de Jesús Guridi. Aprofitant la capacitat simfònica de l'òrgan fins a l'última gota, vam demostrar que en les obres romàntiques el monstre d'Euskalduna s'adapta millor. La cuidada registración, el poder tutti i la sensibilitat dels intèrprets van arrodonir la primera part més clàssica.

Amb les regnes lligades, estàvem disposats a llançar-nos en la segona part experimental. En els últims anys, Etxebarria, que confirma el seu èxit a l'estranger al seu poble natal, va saltar sobre un escenari que els organistes ja havien suat bé. El teló, acolorit, va posar en marxa els sintetitzadors, ordinadors i altres artefactes. A través dels bucles, creant espais sonors, embrutant les peces clàssiques d'òrgan –sempre de manera amable– i reinterpretant la labor de l'electrònica, va aconseguir en part. No era tasca fàcil la d'Etxebarria, perquè ficar la mà a les peces formals, conegudes en el repertori, sempre dona objecció i perquè les transicions no són fàcils de fer naturals. El resultat em va agradar i les meves oïdes van trobar moments màgics, simbiosis i intercanvi sorgits en ajuntar les dues estètiques.

Em va semblar ric i necessari el que generalment havia recollit el diumenge a la tarda. Rico, perquè desgraciadament no hi ha moltes i necessàries ocasions per a escoltar aquest bell òrgan, ja que cal donar la volta a aquesta tendència reduccionista, donant a conèixer al públic les cares i possibles parteners que pot tenir l'instrument. Felicitats, per tant, als organitzadors i als quals han mostrat un gran talent en públic.A veure si a partir d'ara sentim més sovint els bramits de l'elefant.