No és gens fàcil entendre el que està succeint a Catalunya. Amb tota seguretat. Podem donar per acabat el procés de 2017, però està per veure si l'independentisme serà capaç d'iniciar un nou procés d'alliberament.

Si en les eleccions l'independentisme s'hagués mantingut en la majoria, hi hauria una altra situació. Encara que la principal variable és que 900.000 independentistes s'han quedat a casa, altres variables també han influït. Intentaré explicar-los alguns d'ells.

En qualsevol cas, ERC es va mostrar disposada a posar fi al procés que s'estava desenvolupant a Catalunya. Ha pagat molt en els resultats electorals i a partir d'ara estarà en una situació complicada, però quan s'assumeix el paper de la “esquerra responsable ” no hi ha alternativa.

ERC no volia fer el de 2017, sinó que va ser el moviment popular el que el va obligar a fer-lo. ANC, Òmnium Cultural i la Cup ja havien organitzat milers d'activistes en grups locals, mentre que ERC a penes comptava amb uns 600 militants actius. En l'actualitat només compta amb 8.200 militants en quota i un deute de gairebé 4 milions d'euros. A més, el fet que hi hagi més de 350 alts càrrecs que cobren amb diners públics condiciona enormement les decisions.

Amb un reduït nombre d'activistes, ERC havia de portar el procés a la pugna electoral per a aconseguir l'hegemonia de l'independentisme. L'Estat espanyol necessitava paralitzar el moviment de carrer i era convenient per a ERC reduir l'activitat política a la política institucional.

D'altra banda, Junts és més que CiU. És un partit conservador amb complements populars. Per això, entre altres coses, ERC no li ha pogut avançar. En general, desgraciadament, la pèrdua de vots independentistes en el camp de l'esquerra ha estat major. La Cup també ha sofert una gran pèrdua. Aquesta evolució haurà de ser analitzada amb deteniment pels equips d'esquerres i no pels de dretes.

La base social de Junts està formada per parlants actius d'origen principalment català, preocupats pel procés de difuminat de les característiques nacionals de Catalunya i que han sentit una forta ruptura afectiva amb l'Estat espanyol. Aquests sectors no podien imaginar que patissin la violència de l'Estat, ja que eren “gent d'ordre” (com es diu en castellà). Així es veien a si mateixos. De sobte, l'haver estat tractat com a “delinqüents” per realitzar una acció democràtica els va fer una profunda ferida. Entre altres coses, per això la seva posició és més ferma que la d'altres sectors.

Aquest maltractament no ha estat perdonat a l'Estat, ni a Felip VI.ri, ni als quals van posar en marxa l'article 155, que ha qualificat d'il·legal ''. No obstant això, aquest sector social no és suficient per a mantenir una actitud de ruptura. Catalunya és molt complexa i, malgrat l'ampliació de Junts, ella sola no pot arribar a determinats sectors de la societat. A més, per al sector social representat per Junts és molt difícil mantenir el compromís de mobilització que requereix la situació que tant s'ha allargat, tenen la necessitat de tornar a la “calma”.

Per això, el govern de Comú-Podem és molt perillós per a l'independentisme. Si aquest Govern adquireix “normalitat”, l'àmbit social que defensa a Junts es veurà dificultat per mantenir l'esperit de lluita. L'Estat ja ho sap, i aviat començaran els moviments dins de les Juntes per a substituir al lideratge de Puigdemont. Els hiperlideres mediàtics i personals són molt febles, i això ho sap el règim del 78.

El lideratge del procés de ruptura requeia en els sectors de l'esquerra, els militants de la qual estan acostumats a treballar amb emprenedors d'altres sectors socials i a lluites a llarg termini. Junst (i molt més l'ANC) va aconseguir convertir en emprenedors a milers de ciutadans que no estaven acostumats a lluitar. Va ser una gran aportació, una aportació que podria estar en camí de desaparèixer, si els sectors independentistes d'esquerra no són capaces d'iniciar un nou procés alliberador davant l'acord sistèmic PSC-ERC.

El procés va començar des dels pobles, organitzant, activant als ciutadans més humils dels pobles. Des dels pobles, des dels ajuntaments fins al moviment massiu d'alliberament nacional. A Catalunya és possible que hagi de tornar a aquestes zones pròximes, i és possible que, si s'inicia un procés similar a Euskal Herria, hagi de començar per aquestes zones pròximes. De fet, en aquesta nova fase històrica hauríem de fer un esforç especial per a conjuminar els processos de ruptura de Catalunya i Euskal Herria, sincronitzant, ja que els processos dinàmics i coordinats tenen més possibilitats d'aconseguir els objectius. En aquest context, em sembla important l'aportació que el moviment EHUN ha donat a la denominada “Via de Plentzia”, ja que permet a la ciutadania començar a moure's.

Patxi Azparren