Si mirem la veritat cara a cara, no s'aprecien grans raons per a estar massa orgullosos, però no ens veig pessimistes. Quaranta anys han estat molts, però no inútils. Per això, i sobretot, des del respecte a les persones perdudes, no podem deixar de costat les lluites, les iniciatives i els sofriments, i seguir endavant. Hem d'abordar els ensenyaments que ens ofereixen si volem enfrontar-nos.

La crisi política que estem patint contamina tots els àmbits, no es pot escapar, és gairebé l'única actitud, però pocs vinculen la gravetat de la situació actual amb la política neoliberal que impera. Per això, els promotors del sistema, encara que siguin obvis, no el qüestionen i culpen de la corrupció d'uns pocs. Però no és nou i es repeteix.

Per tant, no és casualitat, o el resultat d'injustícies gegantesques és la situació actual. Hi ha moltes raons, però una principal: la colonització espanyola de sempre i d'avui. Una actitud que vincula la raó política amb l'econòmica. Una actitud que corromp la democràcia, el fill predilecte del capitalisme. Això, - la qual cosa s'ha dit ara - a més de posar de manifest la complementarietat econòmica i política, ens permet entendre la situació que vivim a Euskal Herria.

En aquests quaranta anys de marxa, la pròpia existència de l'Esquerra Abertzale, i la seva llarga trajectòria, ha posat en qüestió constantment l'aspecte nacionalista del PNB i la seva afició a l'acció espanyola. Els joves no tenen notícies de llavors, però sí moltes altres, la crida a la manifestació dels “Coloms Blancs” a l'octubre de 1978, que sí que és elegant, va posar de manifest l'actitud sospitosa de la resposta nacionalista davant això, fins a on es podia anar.

Quaranta anys més tard hem après que al costat dels membres de l'estructura política i jurídica d'un model democràtic negativista i opressor espanyol, molts dirigents del PNB s'han convertit en defensors d'aquest greu estat de negació de la democràcia.

Crec que ha arribat el moment de fer autocrítica. Però no sols “els que acabem d'arribar”, sinó també els que practiquen l'encanteri en “Sabin Etxea”.

A pesar que alguns hem destacat en veu alta que som “nouvinguts”, la veritat és una altra, i a nosaltres també ens està fent un llarg camí.En el si de l'esquerra abertzale, veiem que desmitificar l'autonomia és més dur del que es pensava en una època. Demostrar que és un regal verinós de l'Estat espanyol a aquest poble. Perquè resulta molt difícil, en tots els processos d'alliberament nacional, que el poder dominador utilitzi l'autonomia com a antídot de la independència, després que tots els instruments anteriors hagin fracassat. I així, sense sobirania, més que un pas intermedi, el parany resulta mortal de cara a la veritable llibertat d'aquest poble.

No cal dir que en les últimes legislatures s'està multiplicant la necessitat de la sobirania, amb tots els límits de l'autonomia a la vista. Abans que sigui massa tarda, ser amo del nostre futur se'ns apareix com una necessitat extrema.

Per a nosaltres, com a poble, com per a tots els pobles negats, el temps i l'espai en aquest món, -més encara dins d'aquest món cada vegada més homogeneïtzat-, té una altra dimensió. El futur, per exemple, es juga en el present, es juga en l'avui, però no és una certesa, és una pretensió que cal aconseguir.

Perquè el territori no és només un àmbit d'afirmació, que es dona per si mateix i que cal protegir, sobretot el que es defineix respecte a l'activitat dels estrangers. El territori és una xarxa desestructurada que es vol estrènyer dins de les nostres sintonies i projectes. A la negació forana el seu caràcter obert, plural i no excloent.

El camí per a fer possibles aquestes oportunitats és clar i únic. Hem de treballar una alternativa democràtica, un estatus polític i sobirania per a aquest poble, una oportunitat real d'un nou nivell. El que servirà per a obrir una finestra a la democràcia basca.

Ho he esmentat abans i m'agradaria tornar a recordar-ho, fa quaranta-vuit anys (1971.02.06), un diàleg d'EAJ-PNB- ETA- ELA- EGI- BRANKA, etc., unit, ple d'honestedat, per a fer front a la situació existent, amb objectius de solidaritat.

No ho aconseguim, val, però malgrat les diferències notòries i concretes -també ara mateix- cada dia, també els obstacles “interns” innegables, hem de sembrar la solidaritat. La meva raó és clara; continuant com fins ara, som capaços de mantenir el nostre propi patrimoni i de “oferir” el que li devem al poble, però difícilment aconseguirem, “de manera individual”, el futur que reivindiquem.

O no volem el mateix?