argia.eus
INPRIMATU
Cert, un assaig
Ignacio Arakistain Agirre 2022ko azaroaren 07a

Paret plena d'esquerdes que pararan. Societat alterada que sobreviu amb oxigen auxiliar. Un compte enrere caòtic mesura per la precisió d'un metrònom. La cerca insignificant de la veritat, el declivi dels mitjans de comunicació, la mala olor de la política i dues vides enterrades per les escombraries. Un estrany virus que ens ve de la Xina, un decret que ens domina a tots. Morts, col·lapse en hospitals, abocador, les nostres ànimes. Dol doble per a alguns. Una catàstrofe, una gran catàstrofe.

Em resulta difícil sintetitzar i explicar en aquestes línies tot el recollit dissabte passat en l'obra de teatre "Desastre". Sempre és un esdeveniment especial Artedrama i Axut! gira d'un treball conjunt de companyies. En aquesta ocasió, els del grup guipuscoà Debaju no s'han sumat a l'aventura, per la qual cosa podem trobar més cares noves sobre la taula que mai. Aquí es mantenen els germans Fuchs, com a directors Ximun, i Ander Lipus, tres dels noms propis de l'escena basca. Un canvi substancial en la redacció, ja que en lloc d'Igor Elortza i Unai Iturriaga, companys de viatge en les últimes quatre edicions, han ofert a Harkaitz Cano la possibilitat i responsabilitat d'escriure un nou apartat d'aquesta col·laboració permanent. Estan acostumats a posar a la vista del públic un mirall que reflecteix amb força les misèries, la pena i les imposicions de la humanitat a través de grans tragèdies. La situació precària dels treballadors en Hamlet, l'encara vitalícia ferida social provocada pel franquisme en la carta a la neta de Franco o la dolorosa punció de l'heroïna al nostre poble va ser tallada per la pandèmia en el Cavall Blau. Aquesta vegada, jo crec que els actors tracten temes encara més cruels a dos sinistres amb noms i cognoms concrets, que han afegit la pandèmia del coronavirus que ens va enxampar tots sota. Còctel dur, sabor totalment àcid i desagradable en empassar.

Conscient de la cruesa del material narratiu, Cano i l'equip ens ofereixen una obra multidisciplinària composta per capes. Els elements extraescénicos són presents a través de pantalles diferents i dibuixos i projeccions. Sumats a les quatre senzilles plataformes de fusta que queden entre escombraries, aquests recursos tecnològics reforcen la història. Paisatges, fotografies de l'hemeroteca, missatges en moviment, etc. condueixen a l'espectador a través del relat. D'altra banda, destaca el fort ritme de la peça. Cano no s'implementa en la tragèdia, per a això ha creat un ampli grup de personatges i ha ofert a cadascun d'ells una funció determinada. Aquí podem trobar el personatge de l'actor frustrat que ens ofereix un punt de comèdia i el seu rasant quotidiana amb la seva parella. El personatge del pobre periodista que Lipus encarna ens ofereix, al costat de la seva infermera sud-americana, entrevistes carregades d'idees sòlides. Ell diu que els números no compten tot o que la veritat no admet punts de terminació. Els moments més suggeridors de Cano. Cançons basques suposadament lleugeres, la referència del carnestoltes, el gos Laika, l'aeròbic… són molts els elements que ens ajuden a digerir i acceptar el que ocorre en l'escenari.

Es tracta, sens dubte, d'un treball amb moltes arestes. Sota els dos temes més gruixuts que trena, l'espectador pot trobar altres reflexions. Es dedica un lloc destacat a la política, materialitzant en diferents personatges les traïcions, amenaces, trucs i mentides utilitzades per a gestionar la tragèdia. Amb un periodista que ha trencat la veu i l'autoestima es vol explicar la situació dels mitjans de comunicació, la falta de prestigi de la veritat, tant en els temps de la veritat com en els de les faules acusades per les xarxes socials. Al llarg de la peça s'explica també com la pandèmia va agreujar el precari respiratori de la cultura o les dificultats del sistema sanitari que no cuidem per a atendre'ns.

El treball coral dels actors és impressionant, ja que a més de seguir amb la narració, també s'encarreguen de moure l'enllumenat que tenen sobre el tauler i d'arreglar l'atrezzo. La seqüenciació i jerarquització de la història beneficia als projectes conjunts de totes dues companyies. En el cavall blau es va triar una forma més clàssica i lineal de comptar el tema que era l'àcid de la taurina que li llevava força i visibilitat. És millor combinar sketches amb bons continguts i comèdies pal·liatives amb imatges plàstiques, material audiovisual, etc., creant un collage narratiu centrat en la tradería. Com deia un dels personatges, un assaig de veritat darrere d'aquests temes que representen el dolor de la societat, una baula que no es pot trobar. Obriu els ulls i preneu consciència de l'immens signe d'interrogació que apareix en la pestanya que us repartiran a l'entrada. Perquè no hi ha respostes tancades a la pregunta interminable proposta pel teatre.