Fira de Durango, primera jornada d'enguany. M'he posat les robes més belles, he tirat la colònia i he ficat les mans en la butxaca per si de cas. En la de l'esquerra, el llistat del dia anterior que diu: un, la llista de llibres que vull comprar; dos, la llista dels salmons que cal evitar per a evitar comprar massa llibres (Katakrak, Igela… ja sabeu). En la dreta, el moneder, bull, disposat a gastar els diners estalviats durant mesos. Respir profundament i participo en Durango.

He arribat a l'exterior de la fira i he vist una llarga cua d'aficionats. Alguna cantant, clar, ho he pensat. Seríem salvats si els nostres escriptors creessin aquestes files. Potser no són tan bells com els nostres cantants, se m'ha ocorregut. Bé, si es pensa bé, Cano, Jaio, Kirmen, Alberdi… no serà perquè no tenim candidats. Encara sort que tenim Sarrionandia, una estrella del rock de la literatura basca, amb una filera de fans. No obstant això, la literatura basca pot faltar a algun escriptor maleït, tots són tan correctes, tan clars. On està la nostra reaccionària Houellebecq? On és curiós el nostre Zizek? I la nostra J.K. corrompuda. Rowling? Ai, Mirande, si almenys tu seràs!

Una vegada a l'interior, he caminat per aquesta vall, caminant colze, intentant donar cabuda als amants de la cultura basca. Encara que em costa, crec que he aconseguit gaudir. Com a primer pas, he anat al taulell de l'editorial Igela per a assegurar-se que continua viu. Lasai, Euskal Herria, segueix igual. Després he anat al lloc de l'Associació d'Escriptors Bascos i he conegut la revista Hegats (l'endemà intentaré comprar la revista Elkar, però no puc, perquè una sola persona ha reservat els quatre últims números per a si. Egoista brut! ). He continuat caminant i he trobat al meu amic de la infància, quina i a l'altre costat de la taula: és cantant i músic! Després d'acomiadar-me amb alegria i orgull, m'he acostat a l'estand de la revista ARGIA. No tenen la samarreta que vull comprar i no m'han retornat el bolígraf que els he deixat “només per a un moment”. Merda! No tan content aquesta vegada, però he continuat caminant i m'he acostat a Jon Maia per a agrair-li que la meva volgut Silvio pogués cantar en basca. Això sí fantasia! Finalment, he acudit al punt d'atenció al client i he posat la queixa que no hi ha taulell de columnistes bascos. Imaginant Galarraga, Enbeita, Aristi, Apaolaza, Etxarte…?

Al tren de tornada a casa m'ha tocat un enamorament sobtat. He vist a una bonica noia llegint enmig d'un remolí ple de sorolloses entrevistes i mòbils. No crees, m'ha trencat el cor de seguida, perquè estava llegint en castellà. M'ha pres la vibració del tren. He decidit tancar els ulls fins a arribar a Bilbao.

Danel Abando Olabarri, professor