Aquesta setmana he pres cafè en diferents bars del poble, com sempre. El dissabte, no obstant això, he viscut una situació que mai m'havia passat. El cambrer m'ha negat el cafè i m'ha dit que abandonés la taverna. M'ha passat per demanar en basc? Per ser dona? Pel color de pell inadequat? Si hagués sofert una d'aquestes formes de discriminació, un periodista o un col·lectiu de periodistes m'hauria anomenat immediatament després que es difongués un tuit, darrere d'un encapçalat de "No a la discriminació" per a informar-me del succeït o per a organitzar una protesta.
Però, en aquesta assolellada terrassa de la costa de Lapurdi, no podia prendre el cafè perquè “no tenia el passaport sanitari que acaba d'imposar el govern francès”, m'ha explicat el cambrer, tan incòmode com amb total seguretat. Aquesta nova exposició, pel que sembla, més que una denúncia contundent, ha generat un malestar general i permanent entre molts defensors i defensores contra les discriminacions.
He posat el del cafè com a exemple d'hàbits quotidians, però puc parlar de cinema, restaurants, transports, esdeveniments culturals, centres de treball (els treballadors de diferents àmbits estan obligats a vacunar-se), centres educatius (si un alumne és positiu, es descarten i es manen a casa nens no vacunats) o de molts altres llocs i activitats per a alimentar el debat sobre la incredulitat que vivim milers de ciutadans de Lapurdi, Xiberoa o Baxe-Navarra. És més, haig de precisar que es prohibiran les cures als hospitals als pacients que no tinguin passaport sanitari (per a rebre tractaments, consultes...) abans de preguntar als treballadors sanitaris que estan llegint en què queda el jurament d'Hipócrates.
No pretenc entrar aquí en el debat a favor o en contra de la vacuna, en les contradictòries conseqüències dels científics, en el ball infinit de dades, en l'estratègia tutelar de silenci de polítics, mitjans de comunicació i sindicats. No vull referir-me a les actituds menyspreables que estan succeint entorn de tots aquests temes, les declaracions infranquejables, els regnes d'etiquetatge o les reeixides i penoses baralles de bertsolaris...Aquests temes dolorosos s'allargarien i s'alimenten cada dia de milers d'aportacions diferents, amb els mitjans de comunicació i les xarxes. Prefereixo deixar en mans del temps la labor de jutge de tots aquests punts de vista. Rebutjaré de manera intencionada temes excloents i pertorbadors per a centrar als lectors en el fons de la qüestió: noves discriminacions, són discriminacions acceptables?
Escrivint aquestes línies, des d'una altra perspectiva, voldria preguntar als lectors la seva opinió sobre el tipus de societat que ens condemna a viure en ple control i discriminada a milions de ciutadans i ciutadanes d'Euskal Herria i del món. Us sembla legítim perdre de sobte les llibertats i drets fonamentals de tota la ciutadania en els àmbits laboral, sanitari, de mobilitat, social? Em fa irresponsable voler obrir un debat sobre aquest tema? Denunciar la discriminació al carrer, em converteix en delinqüent o extrema dreta? Em converteix en mentider, manipulat, en mentider, en mentider, en mentider, en mentider, en possessió de les diferents i contraposades informacions que arriben a Covid des de diferents parts del món? I no és normal preocupar-se per la societat ombrívola i controlada que deixarem als nostres nens?
També voldria convidar-los a abordar el tema, a les persones silencioses, perdudes, espantades, marginades, o que tenen por en el seu context. I és que durant tot enguany i mitjà, tots els que hem estat vagant per aquí, vacunats o no, joves, majors, treballadors, empresaris, estudiants (excepte alguns casos: diputats, policies, alts mandataris i els seus bons amics no tenen necessitat de mostrar el seu passaport) sofrirem uns pocs governants, una nova societat amb codi QR que volen imposar sota pretext de salut, uns amb passaport a la mà i altres al carrer. Després de 18 mesos de bogeria, és hora de sortir del remolí del terror, respirar i tornar a fixar la brúixola des d'una perspectiva més tranquil·la. A tots ens correspon la responsabilitat de triar el camí, que sigui un camí nou i millor, sense deixar a ningú al marge de la via, en la mesura que sigui possible.