Ibèria és potser l'obra més important de la literatura pianística espanyola i una dels cims de la música per a piano de tots els temps. Les seves dotze peces, embolicades en quatre quaderns, exigeixen un esforç tècnic i interpretatiu de primer nivell. Fa falta valor per a obrar!

Luis Fernando Pérez ha tingut el coratge i ha demostrat que és possible fer un volt a aquesta obra i oferir una altra versió amb personalitat pròpia. Una altra cosa serà que quan es facin comparacions prefereixin la seva versió o altres anteriors. Però, en qualsevol cas, Pérez no va dubtar a separar-se dels altres.

Va ser un programa inspirador i especial. No tant per la perfecció tècnica del pianista, sinó per l'atmosfera que va donar a la majoria de les peces. Escoltem els elements impressionistes que portàvem a l'extrem, els sons embolicats en la boira, molt subtils...

Potser creia que havíem sentit dir coses tan exquisides. Pot ser que jo prefereixi una versió més fresca, més boja i més desvergonyida d'Ibèria que la de Pérez. Però la seva versió, sens dubte, és molt especial.

No em va persuadir l'excés d'expressivitat en peces com a Evocació o Almería, en les quals a vegades la interpretació era tan dolça que es perdia el fil melòdic.

Així mateix, en una de les peces més belles de l'Albaicín Suit, l'intent de donar aquest plus de personalitat a la interpretació va desdibuixar en alguns moments el nucli de la peça.

En general, va arreglar molt bé les peces que requereixen un gran esforç tècnic, encara que a vegades les dificultats impedien una línia melòdica clara. Això es va fer notar en Triana, en Llavapeus (la peça més difícil, sens dubte), o en Eritaña.

Al cap i a la fi, el pianista va demostrar una personalitat pròpia. Per tant, ja tenim què triar.