En aquesta pandèmia que vivim des de l'any passat, estem disposats a fer un esforç per construir el “món del demà” somiat, més que a engrandir les bretxes del món d'ahir? Sembla que en la majoria d'Europa encara no han entès que deixant en precarietat als més precaris, el contagi no pararà. Per als països pobres, la propagació del virus no es detindrà mai si no hi ha un chivo.

Si mirem a nivell mundial, s'han donat tres tipus d'estats quant a la tendència a fer front a la pandèmia. Alguns van triar l'estratègia d'eliminació: prendre mesures primerenques, aïllar contaminants, fer tot el possible per a evitar que el virus es propagui, perquè es pugui obrir al més aviat possible. Amb aquesta estratègia no es necessiten vacunes, ja que s'elimina el virus amb tècniques més senzilles. O que amb tan poc virus, amb una vacuna barata (és a dir, amb menys eficàcia que la basada en l'ARN) seria suficient. Aquesta estratègia va ser la que més o menys van utilitzar la majoria dels països asiàtics, així com Austràlia i Nova Zelanda, a Europa Islàndia, Noruega i Finlàndia, i les províncies atlàntiques canadenques.

En l'altre extrem, països sota un líder pistoler: Fins que els Estats Units parteixi de Trump, el Brasil baix Bolsonaro, Filipines baix Duterte, o l'Índia baix Narendra Modi. Aquests caps van decidir no prendre mesures de protecció i menysprear la gravetat de la malaltia, proclamant alhora en veu alta que no tenien por personal. Podria riure's si no hagués destruït moltes vides d'aquesta falta de maduresa (même pas peur com a nens) i d'aquesta falta de comprensió (no adonar-se de la interdependència i del perill sistèmic immediat). Al Brasil més de 500.000 persones, tribus amazòniques i les seves llengües i cultures estan a punt de desaparèixer, mentre el president continua promocionant la hidroxicloroquina (o a vegades la cloroquina, o en unes altres la ivermectina, sembla que no ho sap bé, però qualsevol cosa li serveix per a dir que no és greu).

Auzolan per a combatre el darwinisme social

No obstant això, en el centre d'aquesta massacre s'han donat moltes esperances, com la favela Maré de la ciutat de Rio de Janeiro. En auzolan, en responsabilitat col·lectiva, amb l'ajuda de les ONG es va elaborar un pla de cures per part dels propis veïns, recollint les seves necessitats i particularitats. Es van realitzar tests a gran escala i en la catorzena edició de cada persona en situació de positiu s'organitzava la vigilància mèdica, s'assegurava una connexió telefònica i se li portava a casa cada dia els menjars. Mentrestant, a través d'una petita revista i en les xarxes socials es difonia informació sobre el contagi de la grip. No ha estat fàcil, amb pocs recursos, en els petits habitatges en les quals vivien totes les generacions juntes, però han aconseguit un resultat increïble. Al juliol de 2020 en la favela Maré hi havia una doble mortalitat que en la resta de la ciutat de Riu, mentre que al novembre, després del pla de vigilància en auzolan, en la favela Maré morien quatre vegades menys de COVID que en altres barris de Riu.

Creixement i autoritat

A més dels dos tipus d'Estat esmentats, hi ha un tercer grup que va aplicar la “estratègia de desescalada”, o almenys, això sí, però amb moltes mesures inadequades. Fa més d'un any que sabem que aquest virus es dispersa principalment com a aerosol, però sembla que la renovació d'aire en zones tancades encara no importa, i prefereixen prohibir grups de gent a les platges abans que atendre adequadament les mesures de protecció en els centres de treball. Perquè tot això no és absolutament racional: un grup de persones que no consumeixen i estan fora del treball, és més sospitós que un grup de treballadors o d'alumnes que estan en un taller o en una escola. Enviant als primers la policia i imposant-los multes, semblava que l'autoritat havia fet una bona feina, sent la prioritat la dels segons la de respirar l'aire fresc o, almenys, el de la pel·lícula. Però per a això, la gestió hauria de fer-se tenint en compte la ciència. Des del segon confinament s'ha vist la prioritat: anar al treball (sense les mesures de protecció adequades) i fer tots els esforços en la vida social, en nom de la criança.

No entendre la interdependència

Al contrari que en la favela Maré, sembla que en la majoria d'Europa no s'ha entès encara deixant en precarietat als més precaris, que el contagi no pararà. Volien una vacuna, però només per als rics, per a viatjar gràcies al seu pass sanitari (fins i tot enviant rumors a Àfrica, per a donar-li forma, però sense respondre a les seves necessitats). No entenen que si no es vacunen correctament totes les persones de tot el planeta, se seleccionaran les varietats de virus que fugen de la vacuna i el problema seguirà, destruint unes altres milers de vides.

En aquest assumpte, des del punt de vista actual, ens adonem que els que van seguir l'estratègia d'eliminació eren els més directes: menys morts, menys malalts, menys desocupats i més entesos per la col·lectivitat.

Això és el que hem d'entendre en aquest segle XXI: Tot o ningú, tot o res, no es pot aïllar.