"Totes les desgràcies d'un home són conseqüència de no estar assegut en una habitació tranquil i només"

Blaise Pascal

Els dofins tornen a Sardenya. L'aigua de Venècia, igual que l'aire, s'està purificant. La Boqueria de Barcelona torna a convertir el mercat turístic en un mercat de barri. S'obren hotels a París per a albergar rodamons. I el Centre de Retenció d'Estrangers (CIE) de la Zona Franca de Barcelona ha estat clausurat. I els desnonaments s'han parat. I ja no és primavera en El Corte Inglés. El negoci privat s'ha posat, per decret, al servei del públic universal. La llista és molt llarga en una nova situació d'excepció que s'ha convertit en catarsi. Però, malgrat tot, la paradoxa més sorprenent és que, després de les dècades mercantilistes del neoliberalisme, la salut s'anteposa a l'economia. Per contra, la condició decisiva que limita l'actualitat és precisament la inversa: que s'està fent després d'un cicle que ha arribat a l'extrem oposat. Perquè l'economia s'imposava a la salut –i a la política i al dret a l'habitatge i a la cultura, i a qualsevol altra cosa i a tothom. Ahir dogma; avui, drama.

Per descomptat, l'altra cara de la moneda, perquè sempre hi ha l'altra de la lluna: per no confinar multes a persones sense llar, voltors especuladors aguaitant deute públic, cotxes fugint a segones residències de València o dels Pirineus, fake xenòfobs, avarícia, temptacions militaristes o la gestió autoritària de 5G que ens dona una imatge de control social enreixat. Que no sigui un spoiler. En certa manera, no cal anar molt lluny per a veure-ho de prop: la lliçó de la penúltima crisi –la de 2008– va evidenciar massa insolències, massa dolors i lliçons, massa errors i horrors, que no haurien de repetir-se, encara que alguns insisteixin en això. I, tanmateix, tot ja és diferent: la novetat, la improvisació, la contingència i la impotència es barregen d'una manera molt especial en l'actualitat. Però el preu dolorós que ja estem pagant no serà en cap cas l'equivalent a la factura que ens volen afegir. Si l'origen – encara que no sigui exclusivament ell- és víric, la solució només pot ser social.

Al cap i a la fi, la realitat s'ha despertat i ens ha enxampat adormit en la suposada irrealitat pacífica en la qual estàvem instal·lats. Més paradoxes irracionals, massa obsoletes. La dificultat del temps perdut: no l'ecologisme que ens alerta dels nostres abusos en els últims cinquanta anys, no els feminismes que ens exigeixen posar la vida en el centre durant cinc dècades, ni les crítiques raonades a la pretensió de la globalització del capitalisme salvatge... no van aconseguir parar, frenar i fer pensar on vivim i on volem viure. En l'ordre caníbal del món – utilitzant la cartografia de confirmació de Jean Ziegler – un nou coronavirus ha hagut de venir per a posar-lo tot de sobte i de manera vacil·lant. Encara està per veure com sortirem d'aquesta sacsejada.

És evident que la doctrina del Xoc ja està organitzant el seu propi pla: veurem al final de tot això on ens volen confinar alguns. I ara es tracta, més que mai, d'aconseguir just el contrari: que aquesta doctrina torni contra els seus dissenyadors i els aconsegueixi en el seu nihilisme soci-pota, cruel i neoliberal. És una emergència, estem mancant temps, és una urgència, hem de tirar el temps. Per a tornar a pensar. Perquè si això és una guerra de salut, utilitzant un llenguatge bel·licista i un patrioter no neutral, cal preguntar ja quina pau es crearà. El que no hem fet durant dècades, no ho solucionarem en una setmana.

El vell dilema de Pascal, a veure si som capaços d'estar molt temps a l'habitació, pensant i repensant, retenint i donant-nos suport, s'ha tornat global. I l'habitació és molt diferent: paradoxalment s'ha convertit en una distància corporal –raó de l'alteració i el cos dels altres–, ens tanquem en nosaltres mateixos per a treure'ns de nosaltres mateixos, hem hagut d'allunyar-nos per a acostar-nos els uns als altres, hem hagut de separar-nos per a voler-nos els uns als altres, per a actuar ha de parar. Mentrestant, no necessitem frames militars ni generals en el prime time reivindicant la moral de lluita, exigint disciplina i sacrifici, per a ocultar amb la prepotència militar la impotència del sistema sanitari. Perquè si es necessita un exèrcit, un exèrcit desarmat i heroic, erigit en silenci i ple de fullaraca, és l'exèrcit de davantals blancs, l'únic que guanyarà aquesta guerra, armat amb un sol tret i municions precàries. I l'única defensa era que ens quedéssim a casa.

És el moment de les cures. Hem après a observar acuradament l'evolució de les corbes, que puja i ens espanta, que és com un barret... si és una reflexió ineludible. Les corbes són biològiques –i ens deixen veure la feblesa que tenim des de la concepció–, però no és una línia recta. Aquella altra línia, aquella recta que travessa cada gràfic la frase "el límit del sistema sanitari", no és ni natural ni esperable: és una línia política lligada a les retallades imposades en els pressupostos públics. L'altra variable és social i, com sempre, és a les nostres mans: cada gest és important, cada gest suavitza la corba. Això és el que podem fer i no és poc: "Quedeu-vos tots a casa", com diria Manuel de Pedrolo en la pel·lícula Acte de violència. Hem d'entendre clarament per què a curt termini hem de construir un tallafocs: no per a vèncer un virus, sinó per a evitar el col·lapse dels hospitals a causa del desbordament dels contagis. És a dir, per salvar vides i protegir els més febles. Consigna i lema, no perdis avui el nord i demà no t'oblidis de totes les ales: la primera setmana de confinament ha demostrat més que mai el valuós que és en la vida comuna i, al final, ha fet perdre importància a altres coses. "El coronavirus ha derrotat els diners, potser el déu més cruel dels nostres dies", escriu Gabriel Magalhaes. És el contrafáctico democràtic, postcapitalista, ecologista, pacifista, antiracista i feminista: al cap i a la fi, serà molt difícil sortir d'això, però serà molt més difícil i més impossible no sortir.

"Donar el millor per a evitar el pitjor" –remei casolà i d'ús– diuen xiulant des del Local del Raval, com diria Ferlosio: que no vengen els temps cecs que ens facin més dolents, ni els que ens facin més cecs. Jorge Reichmann ha dit que en el moment del bihar, l'inútil seria tornar a intentar, desgraciadament, tornar a la posició anterior. Necessàriament estarem en un lloc nou. Frase de Marina Garces, sintèticament: "El virus no ens mostra la fragilitat de l'ésser humà, sinó la fragilitat del sistema". I Iaio Herrero, l'ecofeminista avançat: si no ho fem tot solidàriament i ens cuidem, l'extrema dreta xipollejarà. I la filòsofa de la guàrdia Alba Rico, que s'aferra a un vell i inevitable internacionalisme: "L'única manera de salvar a cadascun de nosaltres és salvar-nos a tots al mateix temps". Així és, i pot ser. Després de tot això, encara que les taques no passin i les conseqüències continuen sent pesades, aquí segueix el dilema de Pascal, el dinosaure de Monterroso. I que els dofins romanguin en el port de Sardenya. Aigua neta en els canals de Venècia. Un mercat popular en La Boqueria. Un CIE tancat. Cap desnonat. Els hotels protegeixen els desallotjats. Ningú dormia al carrer.

L'escriptor i activista català David Fernández ha publicat aquest article en el diari Llaura en els seus orígens amb el títol "El dilema global de Pascal" el 21 de març.