Sempre m'han donat alguna cosa a pensar els límits, les línies,… el xoc de les dues parts. En el cas de la foto, en el quadre que separa a Ageria i EzAgeria es troba l'agència de seguretat del front d'aquest mapa. Aquestes línies, les divisòries es converteixen en constants dins de nosaltres,… en un check-point en el qual estem immersos i del que som amos. A qui deixem passar per l'agència?
El fotògraf té cert poder. A aquests territoris quadrats, el poder de fer el pas per a entrar en el nostre món (senzill, sens dubte). El que a vegades donem per nosaltres mateixos i en funció del compromís de cadascun, en altres ocasions venem a mitjans, agències o altres caps l'autorització per a gestionar aquest espai limitat.
Una foto sempre acaba en algun lloc, és a dir, com el límit físic de la mirada humana, és clar a la foto; la frontera és el protagonista principal del maó. Fora de la frontera, perifèria i exili.
El fotògraf té, per tant, una sentència del món en totes les fotos i una responsabilitat amb ella inexorable. Pensa en el que t'ensenya, pensa en el que t'ha deixat fora de la caixa.
En aquest blog, a través de les meves fotos i de les dels altres, parlaré sobre enquadrament, exiliat, països de la perifèria, projectes, etc., és a dir, el meu territori lliure. No poso ferro a la porta, són benvinguts.
“…I tothom és el nostre poble si és nostre.” (Sarrionandia)