La societat en la qual vivim està absolutament basada en la subordinació. Al llarg dels segles, la nostra vida s'ha anat configurant conforme a ella, i a poc a poc la competència de decisió, la llibertat i la sobirania s'han anat reduint. A vegades ens les han llevat amb força, a vegades ens les hem donat nosaltres mateixos alegrement, o sense adonar-nos, mitjançant una labor llarga i profunda, que és l'enginyeria humana.
Avui dia la situació és molt greu i perillosa, ja que l'arrel que ens fa ser lliures està en perill d'extinció: alimentació, vestit, salut, ensenyament, treball... La capacitat de decisió és molt petita, perquè tot està establert en favor dels interessos d'uns pocs. S'han convertit en una vida absolutament artificial i això no té un futur molt bo. Per exemple, l'aigua imprescindible, l'aigua que arriba a les nostres cases està contaminada (com s'entén que l'aigua necessita químics per a poder beure? ), l'aire que respirem està contaminat en general, els aliments que es venen en el mercat estan contaminats. Conseqüències? Cada vegada hi ha més malalts, cada vegada més malalties, tant corporals com mentals, en llengües en les quals la riquesa corresponent al vocabulari s'està perdent contínuament (inclòs el basc), és curiós quants nous noms s'inventen entorn de la salut o, més ben dit, a les malalties.
En una organització dominada per la subordinació, els partits polítics exerceixen un paper fonamental des que van sortir a la plaça. Podríem dir que van ser concebudes de manera intencionada, precisament per a complir millor els objectius que buscaven els senyors. Són la columna del poder real, després d'acceptar ser comprats a canvi de participar en aquest sistema infame i opressor. Representen o roben la llibertat de l'ésser humà, són estructures jerarquitzades, es vesteixen d'ideologies possibles per a provocar distincions entre la ciutadania, i han convertit les relacions de grup que ens són necessàries en pur mimetisme, entre altres coses. Al País Basc, almenys, aquesta tendència és molt evident. Entre nosaltres, es parla repetidament del dret a decidir, però al poble més petit tampoc es deixa el poder en mans dels ciutadans, per mitjà d'assemblees o d'una altra manera.
Davant aquest País Basc que va a la deriva, hem de recuperar la sobirania, amb urgència, per a poder tenir un futur ferm i clar. Per a això, hem de fer desaparèixer els partits polítics
En un món realment divers, on les característiques de tots els dies i nits són diferents, on totes les flors tenen els seus matisos, i en el qual els homes som únics, és vergonyós veure com ells aixequen les mans alhora en els municipis i en la resta dels llocs, obeint mansament, en tots els assumptes, les ordres que els arriben de dalt. Funcionen com a ramat i ens volen ramat. Per posar un altre exemple, en els últims temps, algú ha anomenat a la trompeta per a mobilitzar-se a favor de Palestina, però no hi ha cap sirena en favor de Veneçuela. Hi ha límits en els drets humans, les tortures, els assassinats... són bons o dolents segons una ideologia, la paraula del poble pot robar-se si el que mana és “socialista”? Jo, per descomptat, estic en contra de totes les opressions i, en aquest cas, a més, hi ha molts més bascos a Veneçuela, on els resultats del treball que han deixat són molt evidents.
Com hem dit, els éssers humans no proposem ni debatem ni decidim una sola norma, una sola llei. Però l'home només pot reemplaçar-se a si mateix; ningú pot robar-ho. Per tant, davant aquest País Basc que va a la deriva, hem de recuperar la sobirania, amb urgència, per a poder tenir un futur ferm i clar. Per a això, hem de fer desaparèixer els partits polítics i prendre a les nostres mans tots aquells que s'han decidit en relació amb la nostra vida: l'ésser humà –barri–, el poble –llinatge–, el món. Les terres són del poble i hem de protegir-les. No hi ha “interès general” que es decideixi fos de nosaltres, sinó que s'acordi entre tots els veïns i veïnes i en igualtat. No necessitem Diputació, Govern Basc, Govern d'Aquitània per a establir aquí i allà el nou Guggenheim, el TAV, incineradores, macroeòliques o empresonaments domèstics.
La vida comença per un mateix, i els projectes necessaris per al seu desenvolupament han de dur-se a terme en els barris. A partir d'aquí, els pobles decidiran quin tipus d'estructuració necessiten, i no al revés.
Els partits polítics i la sobirania són com l'oli i l'aigua: inmiscibles.
Iñaki Landazabal