En les llengües es poden trobar restes arqueològiques que reflecteixen els costums i la identitat dels antics parlants. Ecologia, per exemple, ens submergeix en la història d'Europa. Es tracta d'un neologisme que va néixer en el segle XIX i es va utilitzar per a donar nom a una ciència que acabava de començar. En aquesta excavació, el prefix eco emergeix a través de capes com l'oikos (casa) per al grec. En el mateix lloc trobaríem la lògia, en grec logos (paraula), que més tard tindria ressò en la llegenda romana, per a poder llegir-la o triar-la. Podem perforar més profundament i veure com la paraula oikos té el seu origen en el prefix wei dels antics indoeuropeus, que significava casa o clan, i també podem veure la seva ombra en les paraules vila o victòria.
Pot ser que aquestes conclusions no siguin científicament justes, però poden resultar d'utilitat per a esbossar les direccions de les recerques, especialment quan ens movem en àmbits que no tenen cabuda en aquest món intangible de les llengües.
Els primers indicis apareguts en basc daten de fa uns dos mil anys, amb inscripcions vmmesahar, illvna o belex en els deixants d'Aquitània. No ens ha arribat el basc d'aquella època, el basc d'aquells euskaldunes, perquè les paraules no deixen rastre en l'aire, per tant, hem de recórrer a les excavacions gramaticals per a entendre el seu pensament i la seva visió del món.
Un dels exemples més notables és com la paraula aigua, sense cap article a, pot explicar com els antics bascos llegien el món. Per a ells l'aigua era l'origen de totes les coses, la partícula elemental, el component de tot el que podien veure. Brou primitiu. De l'aigua van sortir les terres, la fusta, la neu, els ossos, els anys, la fusta i les roques de fusta, la pluja, la reverència i el comiat. Tot el que veien amb els ulls estava, per dir-ho així, fet d'aigua.
Tot això ho vaig sentir per primera vegada en l'obra de teatre “Zazpi aldiz ELUR” i avui, set anys després de l'estrena, em ve una altra paraula que també ve de l'aigua. La paraula "cap", en efecte. President.
Els bascos ens abusen del cap, de la paraula i de la llengua, i la nostra llengua, una vegada més, ho diu. Quan els bascos volem posar fi a la nostra vida, ens suïcidem. Acabem les coses, al cap d'un temps fix. Les idees més profundes són les ocurrències, fins i tot les més capritxoses. Als pecats capitals els diem pecats subordinats, donant una nova volta al concepte de crimental de la novel·la 1984. Ens enfrontem als problemes amb foc i foc, fins a deslligar el nus del cap i el cor. També tinc alguns calcs que compartim amb l'espanyol: cap baix, pèrdua de cap, donar el cap, menjar el cap o utilitzar el cap.
-No sé si altres pobles fan això. Però nosaltres donem molta importància al que ocorre al cap, als pensaments. Potser perquè hem tingut una vida complicada en la història"
Independentment que la ment estigui o no d'acord amb aquesta idea, cal retenir-la i pensar que tot això no és casualitat. Aquí hi ha un patró clar i no fa falta molta sal al cap perquè es pugui notar.
No sé si altres pobles ho fan. Però nosaltres donem molta importància al que ocorre al cap, als pensaments. Potser perquè en la història hem tingut una vida complicada, sempre volent donar sentit a la nostra intricada identitat, pensant en noves maneres de reivindicar les nostres peculiaritats. Especialment amb les altres llengües, en els processos mentals i mentals permanents.
M'ha agafat el cap tot això aquests dies, m'ha preguntat si els bascos necessitem una mica de tranquil·litat i m'ha donat menys de cap. De fet, hi ha veus que reivindiquen l'ús de les mans i els punys, i que animen a agafar-los en el coll i seguir endavant. Sortim del crani i altres maneres de reivindicar el nostre, per a perdre la por d'utilitzar les altres parts del cos.
Necessitem oxigen. Són segles els que hem passat donant tornades al capdavant. És cert que els indoeuropeus, els ibers, els romans, els visigots, el regne de Castella, el franquisme i la globalització han posat en qüestió la supervivència del basc, que els riscos no han desaparegut, però seria més sa afrontar els reptes del segle XXI amb un altre cos.
Perquè és cansat pensar contínuament. Perquè podem convertir-nos en un poble esgotat psicològicament, superar la mesura i caure d'una idea a una altra en un encanteri perpetu, com un gos perseguit per la cua.