Hi ha qui diu que les eleccions no serveixen més que per a donar caràcter legal a les decisions polítiques. I no són pocs els que pensen així. Val, però amb això es diuen moltes coses, entre altres coses, que el veritable poder, el poder, està fora d'aquest joc.

Però, al meu entendre, encara que sigui en el que sigui en el que sigui, les eleccions sempre són l'instrument al qual la societat té accés per a donar a conèixer la seva opinió. Una altra cosa és si aquesta notificació rep o no resposta. No és fàcil. La clau està a analitzar bé on, com i amb qui estem.

És cert que saber on estem sempre ajuda, però, d'un estat a un altre, d'un sistema econòmic i polític a un altre, els problemes de les minories nacionals i ètniques adopten formes diferents. Això és innegable.

Afortunadament, tenim en el racó als quals tenen el cap proporcionat i bé plena. Sempre és bo que posem una mica de llum en el llarg camí que queda per recórrer per als que han après més que un mateix. Encara sort que a tals savis, si no, com diables ens les arreglaríem els nouvinguts de la muntanya?

És veritat que hi ha els qui sempre miren per sobre dels altres, tal vegada per això –a diferència de ningú– aquesta obligació de dedicar-se a ensenyar el camí als altres, viuen sense saber d'on va el seu.

I tal vegada per això, els passos dels últims temps del govern espanyol actualment en vigor no es reconsideren, no tenen res nou en aparença, però la veritat és una altra. Fa unes poques dècades, ens parla del succeït a Europa.

Sabem que quan tenim una organització estatal, i més d'una nació dins d'ella, l'estat plurinacional, què pot ser el millor per a nosaltres: alliberar-nos, fer que cada nació faci la seva pròpia institució estatal sobirana? Continuar junts en el mateix estat com a federació o confederació? Això és el que hem de concretar. Si no és avui, serà demà, però ho serà. Aquí la necessitat de voluntat col·lectiva.

Potser per això, crec que és necessari que ens expliqui amb claredat els objectius concrets. L'autodeterminació de les nacions, entesa com el dret a la llibertat com a Estat de les associacions nacionals estrangeres, s'entén com la creació d'Estats nacionals sobirans. I sabent que la democràcia de l'Estat espanyol té una malaltia incurable i congènita, haurem de mesurar bé els passos a seguir si volem avançar.

L'Esquerra Abertzale, o, com diria un vell amic meu, l'Esquerra Abertzale històrica, ha demostrat en aquests últims cinquanta anys –i a més l'ha demostrat– que sap treballar pel poble. En les diferents zones, en cada època, en l'àrea corresponent.

L'Esquerra Abertzale està demostrant que és capaç de governar, de gestionar, de governar, Hego Euskal Herria. En això s'està guanyant la confiança de la majoria de la societat. Aquí està el missatge clar de l'última elecció presidencial.

No és tasca fàcil, tenint en compte que durant gairebé mig segle, durant un llarg període d'incontrolable democràcia política, el poder de les funcions públiques ha estat el privilegi d'una vella casta. A la societat se li ha fet creure que la gestió pública és molt complicada i que només els il·lusionistes del PNB saben portar-la. Han venut la inexperiència dels altres, la por de sempre.

Volem crear nous temps i ens estem adaptant a ells. Fins ara, la societat basca, vulgui o no, ha tingut una referència clara i segura en les últimes dècades. Una autoritat difícil, però també ferma. El que podia ser reconegut plenament com a autoritat, encara que podria ser perfectament identificable o no.

Són temps diferents els d'avui. L'actual mandatari necessita altres dons, com es va demostrar a l'abril. És a les nostres mans, els resultats del treball intens seran els que estiguin per arribar. O no ho seran.

Des de sempre, la llibertat no s'aconsegueix més que amb llargues i dures baralles. Per tant, és una revolució, i quan s'aconsegueix és una festa. Després –no sé quan–, però, en passar els dies festius, els sentiments nacionals poden començar a temperar-se. Molt normal, apareixen nous problemes, i donem menys importància a coses que abans tenien tanta importància, com les llengües nacionals.

Aquest atolondramiento no és només un assumpte dels polítics, però és cert, i per això, és millor que els comptes surtin a temps. Perquè és veritat que al poble oprimit no hi ha massa ocasions. Mireu el que està passant a Navarra, per a recuperar el que ha perdut la llengua nacional.

Avui mateix, el castellà està trepitjant el basc. Per això sentim que cal ser tolerant, amb els quals no usen més que el llenguatge de l'opressor. Que no cal demanar massa. Però potser el fet de tenir més oportunitats pot significar menys entusiasme. I perquè diuen que ho volen, que no poden, que és difícil, que no és tan important…

Abans deia que el coneixement de la fi precisa i clar és indispensable; ara, aprofundint més en ell, miraré de nou a l'Estat.

Segons els objectius, la creació de l'Estat requereix de teoria i la teoria, necessàriament, de saviesa. És imprescindible per a saber i entendre el que pensa la societat civil. La societat civil no és una unitat hermètica, està classificada en mil formes, grups i nivells socials, gairebé com les institucions polítiques. Es tracta, per tant, d'un sistema de relacions complex, però amb un treball sòlid i directe es pot aconseguir la voluntat col·lectiva, la qual cosa permet l'assumpció de l'autoritat política.

Jo crec que així és, però, no obstant això, cal tenir en compte que la prevalença per l'impuls de la voluntat col·lectiva obliga a conjuminar moltes visions, i això pot suposar un canvi d'autoritats. I jo, com molts altres, volgués més.

Josu Iraeta, escriptor