Aquesta contundent victòria deixa al descobert diversos aspectes

La mobilització popular ha estat clau: el govern colpista, que en un principi només estaria en el poder tres mesos, va trobar una excusa per a retardar tres vegades les eleccions enmig de la pandèmia. Fins que el poble organitzat va dir que era suficient. Durant el mes d'agost es van tallar les carreteres i els canals de comunicació del país fins que es fixin les dates per a les eleccions. Milers de bolivians, organitzats en organitzacions sindicals, agràries i socials, van forçar al Govern a celebrar eleccions. I després, en les eleccions van vèncer a la mala jugada maquiavèl·lica que un any abans els havia robat el poder polític. Això dona lliçó a l'esquerra: les victòries electorals són possibles si abans les forces reaccionàries han estat derrotades al carrer i amb la mobilització.

El MAS-IPSP continua viu: encara que el missatge electoral s'ha centrat en l'objectiu de millorar l'economia i recollir els vots de l'anomenada classe mitjana, el MAS-IPSP ha demostrat que és la força que continua representant a la majoria del poble bolivià. Quina imatge diferent de la qual ens mostrava fa un any la propaganda dels colpistes, on amplis sectors insultaven al MAS! El presumpte frau electoral ha acabat de caure. Tan clara ha estat la victòria, que els que ho van desenvolupar i van donar suport a –els líders de l'Organització d'Estats Americans (OEA), Luis Almagro i de la dreta boliviana–, no han tingut més remei que felicitar a Arce i a Choquehuanca.

La victòria travessa les fronteres: La recuperació del govern per part de MAS és un gran obstacle a l'estratègia imperial i autoritària impulsada per l'OEA, el grup de Lima i l'administració estatunidenca. Al mateix temps, l'aconseguit per Abya Yala és un assoliment per a la resta del món. Una altra peça de la taula en la lluita permanent contra l'imperialisme que explota a les persones i la naturalesa: un nou alè per a la integració llatinoamericana i que aposta pels interessos dels pobles i dels sectors humils.

Contingut decolonial de la victòria: no hi ha dubte que la violència física i simbòlica contra els pobles d'origen ha influït en la mobilització dels aymaras, quítxues i altres sectors amplis. Aquesta violència es va plasmar en les massacres de Sacaba i Senkata, en la crema del wipse, en els missatges evangelitzadors que denominen “salvatges” als qui demanaven les eleccions, en la imposició de la Bíblia o en els quals neguen la cosmovisió dels pobles d'origen. Amb l'actual oferta electoral, han deixat clar que no estan disposats a tornar a l'estat colonial de les elits colpistes.

Necessitat de relleu: Més enllà dels inequívocs trets de lideratge d'Evo i Álvaro García Linera, la presentació per al quart mandat no era probablement la millor opció. Els nous candidats, en condicions excepcionals, han aconseguit recuperar molts dels vots perduts en les anteriors eleccions presidencials del passat any. La formació i promoció dels nous líders és una garantia per als processos de canvi, especialment de les direccions col·lectives, on no hi ha líders imprescindibles. A Bolívia i en la resta dels llocs. El poble bolivià ha demostrat que no sustenta a una persona, sinó a un projecte polític de sobirania a favor dels pobles i sectors populars d'origen.

La “classe mitjana” irregular: és molt probable que una part de l'anomenada classe mitjana que no va votar el MAS en 2019 hagi votat ara el MAS. Per què? Probablement una mescla d'elements: una altra actitud davant la candidatura que ha vingut a substituir el binomi Evo-García Linera, desgastat mediàticament, que la dreta i els poders fàctics s'hagin entès millor, o que es valori millor la gestió del govern de Jeanine Áñez enfront de la intransitable i corrupta gestió de la MAS. La infinita contradicció entre el que és i el que vol ser, la falta de consciència de classe i les mentalitats colonitzades converteixen a aquests sectors en subjectes incerts, que en determinats moments pot ser fins i tot clau.

Així mateix, el nou escenari que s'obre planteja alguns dubtes i reptes que van més enllà de la manera d'afrontar la pandèmia, la crisi sanitària i econòmica

La democràcia no s'ha recuperat: a pesar que en els últims dies s'ha utilitzat amb freqüència aquesta declaració, la qual cosa s'ha recuperat (encara per a exercir el càrrec…) ha estat el poder polític. Però això no és sinònim de democràcia. El poder econòmic es mantindrà en gran manera en mans de l'oligarquia colpista i, si no hi ha control popular sobre els mitjans de producció, l'estat és feble davant un sabotatge econòmic molt probable. En aquest sentit, el MAS haurà de donar prioritat a l'economia comunitària i al control estatal dels sectors clau constitucionalment recollits. Així mateix, l'Executiu de Vitòria-Gasteiz haurà de desatendre els pactes amb l'oligarquia agrària, que ha estat la causa del cop d'estat.

Els principals mitjans de comunicació, indispensables per al cop i donar legitimitat al govern d'Áñez, segueixen en mans privades. Sense una autèntica democratització de la informació és molt difícil avançar cap a una democràcia real.

I què dir de la violència organitzada de l'Estat! Les armes segueixen en mans dels policies que es van revoltar contra el Govern i dels militars que van convidar a Evo a renunciar. Fa un any va quedar clar que el poder polític i el control de l'Estat són coses diferents. Com intentar alterar la correlació de forces dins d'organitzacions armades xopades de mentalitat colonial i racista? Com fer per a alterar aquestes institucions armades, que són protectores del poder oligàrquic local i són dòcils a l'imperialisme ianqui, si no es va aconseguir en els quinze anys anteriors? Probablement aquest és el principal repte del nou govern. En aquest sentit, el naixement de les milícies populars pot ser una espècie de contrapès.

Hi haurà justícia i reparació? : seran processats els responsables del cop? I els que van prendre decisions que no corresponen a un govern provisional (privatització d'empreses públiques, canvi d'ambaixadors, expulsió de metges cubans…)? I quins responsables de les massacres de Sacaba i Senka i d'altres assassinats, empresonaments i persecucions? Les convocatòries d'unitat i de reconciliació no poden suposar impunitat. És una tasca de justícia, de dignitat i de credibilitat que el nou govern ha d'exercir davant el seu poble.

Acceptaran la seva derrota? : encara que el cop electoral els ha deixat atònits i afeblits, l'elit econòmica boliviana i l'administració estatunidenca no permetran que el poble sigui amo del seu futur. Malgrat l'aprovació formal del nou govern, des d'avui intentaran erosionar-se, probablement per mitjà de la guerra híbrida, combinant atacs econòmics, mediàtics i psicològics, i utilitzant als cossos policials i de les forces armades per a desestabilitzar el govern. Com fa temps a Veneçuela. Si van fer un cop d'estat per a contenir el procés de canvi i prendre el control sobre Bolívia, no podem pensar que acceptin de manera democràtica el resultat de les eleccions. Només es pot estudiar Història dels Pobles.

L'autocrítica i la tensió són imprescindibles: el succeït a Bolívia en l'últim any condicionarà inevitablement les iniciatives del nou govern de MAS. Per a conèixer el grau de radicalitat de les mesures que es prendran des del Govern, serà imprescindible esperar que s'aprovin. Caldrà veure si buscarà accelerar el procés de canvi o si, per contra, no passarà per la restitució de l'estat asistencialista que promou els drets dels pobles i moviments socials d'origen; sense canvis estructurals evidents, tractant d'evitar el xoc amb la burgesia i els poders afins i no travessant unes línies vermelles (processament de polítics i funcionaris vinculats al cop, intervenció contra interessos econòmics i alguns mitjans de comunicació, cessament profund de les autoritats policials i militars…). I és que l'amenaça de les forces armades i la policia, juntament amb les elits econòmiques i els seus grups de xoc paramilitars, poden condicionar les mesures que ha d'adoptar el nou govern, portant-les a una versió light dels governs d'Evo i García Linera. En aquest sentit, és imprescindible un exercici d'autocrítica constant, així com mantenir la tensió en les bases i estructures del MES per a evitar la intencionalitat inicial i la desviació de les necessitats dels sectors als quals representa. És evident que el que ha quedat amb Moreno a l'Equador no succeirà a Bolívia (MAS-IPSP no té res a veure amb l'estructura i forma d'organització d'Aliança País). Però serà necessari estar alerta, sense evitar la inevitable lluita entre el poder burgès i l'imperialisme, i la classe obrera i els pobles.

Un any després, tornem al mateix lloc? Sí i no. La resposta que es doni a aquestes preguntes condicionarà la consolidació del canvi que necessita el poble de Bolívia, Abya Yala i els pobles del món.

*Iñaki Etaio i René Behoteguy són militants d'Askapena