Abans de començar la pel·lícula, els directors Iñaki Alforja i Anaven Toledo van subratllar davant el públic que s'ha rebut molt bé a Madrid i en la resta dels llocs, però que la veritable plaça de la pel·lícula era Pamplona. Igual que molts dels teleespectadors se sentien nerviosos, entre ells els protagonistes del documental.

El documental se centra en la desaparició del militant dels Comandos Autònoms José Miguel Etxeberria, Naparra, desaparegut fa 41 anys en Iparralde, i en el sofriment que la seva família fa quatre dècades en la cerca del rastre del seu fill i del seu germà. La desaparició i el propi Naparra lideren el començament de la pel·lícula, però l'incessant protagonista de la pel·lícula, Eneko Etxeberria, i la seva família, la parella Amaia i el seu fill Oier, cada vegada ocupen més espai.

Han fet la pel·lícula penetrant fins al fons de les seves cases i de les seves vides, i així aconsegueixen que els directors toquin les entranyes de l'espectador. És un relat dur, dur, però agraït, perquè ens acosta al sofriment d'una família; i perquè suposa un pas més en la recuperació de la memòria del conflicte; perquè afegeix un punt de vista més al puzle, com diu Alforja.

La pel·lícula Memòria i la vulneració de drets que s'està vivint en l'actualitat, Eneko Etxeberria ho va deixar clar en el següent col·loqui de la pel·lícula: “Els crims contra la humanitat són fins que les desaparicions forçades dels Estats s'aclareixin”. La memòria de Naparra, la seva família, necessita fer justícia, recuperar els ossos del cadàver i posar fi al dol de quatre dècades.

Eneko és el gran protagonista, i els seus pares, Vigilis Álvarez i Patxi Etxeberria, també estan en la pantalla. Oier i Amaia també són els ingredients principals. Destaca Oier, l'hereu del caseriu familiar, un futur que no hauria de portar la càrrega del seu pare en canalitzar el cas de Naparra. Han passat quatre anys atrapats en les xarxes del cel·luloide.

El cas ara

En 2017 es va dur a terme la cerca del cadàver de Naparra en Mont-de-Marsan. Després de ser reclamat per l'Audiència Nacional, el registre en l'Estat francès es va aconseguir en sis mesos, segons ha informat la Fiscalia. Llavors hi havia dos llocs que inspeccionar, però un va ser inspeccionat. Ara queda per rastrejar la segona zona, que va ser sol·licitada fa tres anys per l'Audiència Nacional a petició de la família, però que encara no ha contestat a les autoritats franceses. La seva família ho espera, ja no pot. A l'espera d'això, i com moltes altres famílies, que el Govern espanyol obri la llei de secrets oficials, perquè creuen que les claus de molts casos encara per esclarir poden estar darrere d'aquesta porta.

“Com deia la vostra mare Vigilis, agafa les aixades del caseriu i vagi”, li va preguntar una dona a Eneko en la conversa. “No falta d'entusiasme -va respondre ell-, però tot ha de fer-se per llei. Que ens imaginem, que ens trobem i que ens acusen d'haver creat aquesta història per nosaltres mateixos. No, tot cal fer-ho sota el control de la justícia”.

En el documental, Eneko dona compte de l'alegria que van tenir en 2013 amb la declaració de l'ONU. L'important és que fins llavors les institucions d'aquí van mirar el cas des de lluny; o, la qual cosa és pitjor, van fer els ulls grossos fins a principis dels anys 2000. El germà de Naparra, un germà que aspira a ser l'únic a ser Eneko Etxeberria, espera que el cas arribi a la comunitat internacional a través d'aquest coneixement.

Tal com va reconèixer Eneko en la tertúlia, la pel·lícula és un ungüent social i l'aplaudiment d'una sala plena.