Ahir es van complir 36 anys des que va escapar de la presó de Martutene al costat de Joseba Sarrionandia Zaitegi. Com recorda aquell dia?

Com una cosa gran, bella, mundial. És una llàstima que no hi hagi hagut més. Tinc un bon record. Ja ho he oblidat una mica. Ahir, estant amb un amic navarrès, em va preguntar ‘quin dia és avui?’, i llavors em vaig adonar que era l'aniversari de la fugida, desgraciadament. Vaig agafar el telèfon i vaig cridar a Sarri —Joseba Sarrionandia—, no el va agafar primer i em va retornar la crida. També ell havia oblidat el dia.

Després de més de tres dècades en l'exili, enguany Sarrionandia ha tornat al País Basc. Ha pogut estar amb ell?

Fa dos o tres anys vaig estar a Cuba i allí l'última vegada que la vaig veure físicament. Més tard hem estat parlant per telèfon des que va venir. De sobte haurem de fer un menjar o una cosa així. Acaba d'arribar i encara trigarà una estona, m'imagino que estaran mirant a qualsevol cantonada i coneixent de nou al poble.

En més d'una ocasió ha dit que li va tocar, que es va realitzar el sorteig i li va tocar a vostè. Què va suposar quan et van dir ‘tu et vas fora’?

Això va ser de moment i al principi em va sorprendre.

Va sentir por?

No sabíem com anava a ser-ho. Sabíem que anàvem a sortir en dos baflas, però no sabíem com anaven a ser, la grandària, com havíem de ficar, fins que vegem la preocupació. Una vegada vist, vaig pensar: “Hem d'entrar aquí?”. A partir d'aquí comença a pensar en com sortirà, com serà… Per descomptat, una vegada dins dels bafles, a partir d'aquí ja no vèiem res, agusàvem l'oïda i escoltàvem. Aquest nerviosisme, aquesta ignorància, era només l'oïda. Record que quan va arribar la furgoneta per al concert anaven dos bafles i una guitarra, i suposo que ens van treure igual, però nosaltres no vèiem res. Fins i tot sentim obrir la porta dins de la furgoneta per a mirar, així fins que passem diverses portes, i finalment ens vam adonar que ja estàvem fora, que ens havíem anat de la presó.

Què va ser el més difícil una vegada que va aconseguir sortir?

El més difícil era no saber fins quan estaríem, no estàvem molt atapeïts, però tampoc estàvem del tot tranquils. Ho portàvem de la manera més tranquil·la possible, parlàvem, llegíem, vèiem la televisió, estàvem d'amagat ensenyant a peu al bebè de casa… Era una preocupació fins quan, estàvem acostumats a estar tancats en la presó, però és diferent, allí hi ha unes rutines.

La fugida té una altra anècdota. El teu germà va acudir a la presó de Martutene fugint de tu a la recerca de les teves coses. No és així?

Fa falta valor per a fer-ho, i ho va fer el meu germà. Es va anar, es va anar…

La fugida de tu i de Sarrionandia us va inspirar una cançó. Moltes vegades han ballat diferents generacions, i avui dia continuen ballant. Què sents en escoltar-la?

És una cançó marcida i la gent balla a salts. Fermin Muguruza va agafar una melodia que ja existia i després va adaptar la lletra per a comptar la nostra. És bonica. Relata la fugida d'una manera humorística.

L'escapada es va celebrar a Euskal Herria.

Imagini's, vull creure que seria el més humà dels éssers.

Vau tenir l'oportunitat d'escoltar el concert d'Imanol Lartzabal abans de l'escapada o en altres treballs?

Sí, ho sentim. Record que hi havia un pres social d'Errenteria i que havíem d'acostar-nos i quedar-nos sols per a fer l'escapada. Aconseguim marxar-nos.

Què vas pensar en el moment d'entrar en els Bafles?

Crec que no vaig pensar massa. Està programat si surt, però si no surt? També vaig pensar en això. Vaig pensar també en el que li succeiria si sortia. A l'altre costat, amb molta cura, estàvem en Ipar Euskal Herria, no ens movíem de les cases, ens movíem solos, no podíem explicar davant de ningú.

La seva evasió va durar a penes dos anys. Et van detenir en 1987. Li van posar més controls després de l'escapada?

En efecte, em van detenir als dos anys. Vaig estar empresonat en l'Estat francès i allí era un altre sistema. No em vaig adonar que havien fet un control especial amb mi, va ser similar al d'altres presos polítics bascos.

Va complir en total dinou anys de presó. Què destacaria?

No desitjo la presó a ningú. Destacaria la duresa, les mesures d'excepció imposades als presos polítics bascos, l'allunyament… L'angoixa. Per descomptat, a Herrera de La Manxa, allí estàvem nosaltres, uns altres en el Port de Santa María. Règim molt rígid. En Martutene hi havia una altra obertura, però no vull fer comparacions, molt menys entre les presons, perquè la presó és una presó i sempre ha estat per a nosaltres molt rígida, molt estreta, molt rigorosa. En l'època en què vam estar a Sòria, teníem tota una companyia per a cuidar-nos; eren grisos. Ens feien esbrinaments. Molt dur.

Va valer la pena l'evasió.

Per descomptat, sens dubte. La pena és que uns altres no han sortit bé, com el de Sòria. Sempre s'ho mereix. La major pena va ser que no sortís de Burgos, després de tants treballs, com no? Així és. Ara, a veure si fan els passos al més aviat possible. Els han acostat, ja no hi ha presos polítics bascos en les presons andaluses i si alguna cosa és, però va molt a poc a poc. Fa falta temps, tothom hauria de ser al carrer ara mateix, però fa falta temps. D'altra banda, no tenen lloc els ex presos que han estat detinguts pel cas 13/13 o organització d'acolliments de presos. Crec que la societat hauria d'activar el nus dels presos, més del que hi ha, més pels drets dels presos i preses.