El diumenge a la tarda, a la sala del centre cultural Amaia d'Irun, ple de collarets, vaig veure el documental Bi Arnasa. En el documental vaig sentir les respiracions del pres polític basc Iratxe Sorzabal i de la seva mare. Vaig viure les paraules d'un torturat i la seva mare, recordant els milers de casos de tortura que es van produir a Euskal Herria.

Dos d'aquests casos de tortura van ser precisament fa 30 anys. Dues respiracions gairebé s'interrompen quan dues persones van ser detingudes el 9 de maig de 1992 i incomunicades i torturades durant 5 dies. En aquella època només tenia tres mesos, i aquestes dues respiracions eren els meus dos oncles. Vaig començar a adonar-me del que va ocórrer a mesura que anava creixent: que estaven en la presó, que van ser membres de l'organització, que havia de recórrer molts quilòmetres per a veure'ls i sentir i que van sofrir tortures brutals.

En el meu interior van créixer dos sentiments contraposats, la ràbia i l'admiració. Ràbia pel que van sofrir els meus familiars i admiració pel seu total compromís amb aquest país. Aquests dos sentiments em van portar a seguir el camí que ells mateixos havien mostrat i, quan només tenia 14 anys, vaig passar a formar part del moviment/família d'alliberament nacional, en principi a Irun.

Van ser anys durs i bonics, detencions, casos de tortura, repressió era el pa de cada dia, però al mateix temps la complicitat entre els membres de la militància, el compromís, l'amistat... i els resultats del treball realitzat.

Tenia clar que el que els va ocórrer als meus oncles no eren casos aïllats, i era conscient que implicar-se en la lluita per l'alliberament d'aquest país podria portar aquest tipus de conseqüències. Quan només era un adolescent, em va venir al capdavant diverses vegades que aquest moment també arribava a mi. I des del meu inconciencia o mentalment vaig intentar preparar-me. Com podia pensar que podria preparar-me per a un sofriment tan extrem? I, sobretot, com podia assumir un adolescent de 15 anys que li tocaria viure una cosa així... Aquest bell documental ha sacsejat de nou el meu interior i m'he atrevit a escriure el que sentia.

Un mes més, un dels meus companys, que ha estat un altre dels milers de respiracions, ha sofert un greu succés. Eneko va ser torturat en el seu moment, però insuficient, i fa uns dies els agents espanyols van abordar i van amenaçar amb la seva filla per a perpetuar la tortura psicològica.

Que aquest odi que sembren i sembren els enemics durant llargs anys, aquests milers de respiracions que han provocat, es converteixin en els milers de nous pegats joves que portaran a aquest poble a la llibertat! Perquè van ser, i perquè serem!