Els nebots de Matteo i Amaiur tenen un rusc o apicultor que no es troba a les nostres cases, però que no es troba lluny. L'erleseme sortia d'alguna de les seves úlceres. L'abella o el poble d'abella o el mulco d'abella o el tabac d'abella està en vigor en la mosca o el còlera o en el niu d'abelles i en el millor de la primavera es deixa en les potes i dents d'una nova abella o abella jove i es prepara per a abandonar l'abella “vella” fins llavors, s'agafa la tropa d'abelles de milers de persones i es colonitzarà un altre lloc. “Erlama” i “erlaita”, tots dos es denominen “reina” en les cultures de l'entorn. D'aquí ve que li digui "erlesemea"? Fill de pare o mare. A l'abella també se'n diu “erlegida”, ja que algun dia haurà de conduir el poble apícola i després el parent.

En la impressionant Ahotsak.eus, Mel Arrieta Bideburu, del caseriu Legarralde, en el barri de Goiburu d'Urnieta, explica molt bé: en el caseriu es queda el mayorazgo i la resta dels germans germanes han de fugir. Perquè també les abelles, però en les abelles no es queda la més antiga, sinó la jove, l'anciana agafa el camí del forat de la mosca i fuig amb milers de seguidors.

Tenim moltes maneres de dir l'erleseme: almenys nens d'abella, de gendre, d'abella, d'abella, d'abella, d'abella, d'abella, d'abella, d'abella, d'abella, d'abella. Un indicador de la importància que ha jugat l'abella al nostre país, que ha revolucionat el mes de maig de moltes persones. Antigament les abelles pertanyien a la casa, vivien a la casa, l'abella que hi havia sota la casa i les mosques es produïen en la golfa, en les parets, etc. L'abella era el bestiar imprescindible en l'economia del vessant atlàntic, el més important: sense ella no hi ha sidra; al costat de la muntanya el major i més nombrós benefici agrícola. És conegut: en cas de defunció d'algun familiar, les abelles són avisades, ja que necessiten cera per als funerals. També es necessitarà cansalada per a igualar als seus familiars, però no acudeix al porc. A l'abella sí, i només a ella, se'n deia “vestit de dol”.

El fet que una abella no es quedi a casa és una gran pèrdua. L'apicultor o apicultor està ficat en els bon dia de maig. En el nostre cas, un erleseme de l'any passat es va enrolar en l'estable d'abelles i va quedar en una falsa acàcia. En aquests casos, l'apicultor utilitza un pot cònic de palla o un casquet d'abella de fusta per a recollir a la femella i col·locar-la en una nova mosca. En aquest cas, el citat Mel Arrieta Bideburu també diu que cal parlar a l'abella, acostant el pot o la funda de recollida i dient: “Bertan, bertan…”. Per part seva, Mariterexa de Galindó de Saldias diu que amb la grava se li deia “a baix María, a baix María…”. En dues paraules.

Enguany Mateo i Amaiur no han tingut treball, han vingut a la casa. Sobre la paret del calendari de la casa, en el relax de la teulada hi ha un lloc que antigament havia estat una cornisa salvatge i que a ells també els ha agradat, han trobat una mosca, han rastrejat i milers d'abelles a l'interior. Allí on escric, sobre la paret, la música i l'espectacle avancen i retrocedeixen sense parar.

Les plantes de flor de la zona també estaran a gust, ja s'han adonat que hi ha un munt d'abelles que han pres una gran labor per a formar una nova mosca. Bejondela!