Fira de Durango. He sortit pels taulells, sentint que tot l'aliè a la fira desapareix. He agafat un llibre, l'he obert i he saltat al seu interior. Paraules, imatges, un món. Un dia m'ha enxampat un soroll que em sento cada vegada més pròxim i m'ha empès a la realitat:

– Danel. Danel. Danel! Daaaaaaanel!! !– el meu company m'ha agarrat amb força pel braç, obligant-me a girar.

M'arrossega, sense dir res, amb els ulls caiguts en la meta que no puc veure, fins que arribem no ha parat. Llavors m'he adonat:

– L'hòstia!

Joseba Sarrionandia cara a cara. Ja és llarga la cua dels quals volen conèixer directament al mestre (sí, com si fos el futbolista més famós, està creant una fila tan llarga com la fascinació que provoca). Després d'esperar un temps que ens ha semblat tot un món, ens ha arribat el moment: de manera maldestra, com els dels nens que vam ser, hem tingut amb el gran escriptor alguna cosa que poc s'assembla a una conversa. En el llibre de signatures, això sí. I, “clic”, també la fotografia; per a l'eternitat.

Hem començat a caminar per a digerir l'ocorregut. Parem, mirem als ulls i ens abracem. “Visca!” com els que celebren el gol de l'Athletic. Hooligans de literatura? Qui sap, però que tinc un somriure molt extens en la cara, he pensat: “Les ales de la literatura i la calor de l'amistat, suficient, per a ser feliç!”.