argia.eus
INPRIMATU
La por com a espai comú
  • La preocupació per la inseguretat ciutadana és cada vegada major en les converses dels nostres barris i ciutats, sobretot entorn dels robatoris i conflictes provocats per joves del Magreb que sobreviuen al carrer. Aquestes situacions, que sembla que han augmentat en els últims mesos, han deslligat un discurs d'alarma i de confrontació entre les dones. Últimament s'ha expressat amb frases com: "Si toquen als nostres joves o als nostres majors, els ciutadans esclataran i respondran amb fermesa". Alguns ja ho han fet: patrulles ciutadanes i algunes pancartes xenòfobes han aclarit com s'està organitzant la resposta.

Maitane Arnoso - Martínez 2024ko urriaren 18a

Sens dubte, viure amb una sensació d'inseguretat és un autèntic ingratitud. Tots desitgem moure'ns lliurement, passejar sense por pels nostres parcs, travessar espais més foscos sense por, tret que arribem a casa amb les nostres coses senceres. La inseguretat és un problema real i minimitzar-la agreuja les conseqüències.

No obstant això, aquests estats d'alarma i les iniciatives veïnals entorn de la inseguretat estan deixant fora de l'anàlisi i del diàleg a aquests altres joves, que es posicionen com "quinqués i delinqüents", però mai com a joves que també són membres de la nostra comunitat. Parlen un idioma que potser no entenem, no coneixem als nostres pares o porten poc temps en el barri, però són els nostres veïns, també són els nostres joves. L'única diferència és que estan atrapats en condicions econòmiques més dures que els nostres altres joves, que van a la universitat, que es dediquen a les tasques domèstiques i que participen en equips esportius, que no causen problemes (Senti! A vegades els nostres joves també creen problemes! ).

Es diuen Rachid, Youssef, Omar, Abdelhakim, Mohammed... Molts d'ells van arribar quan eren nens, als 10, 12 anys, plens de somnis que els van portar a travessar les fronteres. Somiaven amb una vida més segura, amb la possibilitat d'aprendre i convertir-se en metges, enginyers o professors. Somiaven amb un futur per a ajudar a les famílies i trobar un lloc on compartir una cosa més gran.

Somiaven amb fer amics, aprendre un nou idioma i sentir-se benvinguts. Van pensar que aquí podien construir una vida més digna, lluny de la pobresa i la incertesa que s'escapaven. Però en arribar es van trobar amb una realitat més difícil: una societat que percep la indiferència, les portes tancades i la desconfiança, com si no pertanyessin també a aquest lloc en el qual viuen.

-Tenen els ulls bruts. Una mirada que reflecteix el més cru d'una realitat que ens costa mirar. Aquesta mirada amaga les cicatrius d'haver crescut al carrer, despullades de tot, més enllà de la motxilla que tant els caracteritza. La mirada d'experimentar el que significa viure en condicions inhumanes, en marges amb el risc de pobresa, marginalització i vulneració permanent dels drets humans, econòmics, socials i culturals.

Es veuen com un problema, però la veritat és que són víctimes d'un sistema que els ha expulsat dels seus països d'origen i que, una vegada aquí, els deixa sense rumb. Són els últims, invisibles. Ningú. Els que han fracassat. Ningú els vol, ningú els mira, se'ls fa els ulls grossos i, en molts casos, són el blanc de l'odi i el rebuig. Sembla que tota la frustració i el malestar social es precipita sobre ells, i ningú es deté a reflexionar sobre el profund mal que ells també sofreixen, la por que viuen cada dia, la desesperació que amaguen darrere d'uns ulls tan incòmodes.

"Això no justifica la delinqüència", diran. Clar que no. La inseguretat és un problema real. I jo també tinc por. Però, almenys, portar les seves realitats a aquesta equació ens hauria d'ajudar a mirar amb menys odi i més tendresa, a canalitzar les nostres demandes de seguretat des d'una perspectiva més constructiva i inclusiva, més coherent en una societat que vol ser civilitzada, democràtica i acollidora. No és difícil adonar-se que cal anar més enllà de l'expulsió de l'examen i abordar el problema des d'una perspectiva basada en els drets humans. No cal ser geni per a entendre que l'exclusió i el rebuig no creen més que un viver que perpetua el conflicte i la inseguretat, en lloc de solucionar-lo.

En aquesta precarització de les societats, on la fragmentació de la comunitat s'aguditza, el més perillós no és la por, sinó la forma en la qual gestionem. Quan la por trenca els llaços de la comunitat, en comptes de veure a l'altre com una part del mateix teixit, ens porta a veure'ns com a enemics, estem condemnant a la nostra societat i als nostres joves a l'abisme.

Sens dubte, hem d'entendre i valorar la inseguretat que estan manifestant els ciutadans, no negar-la, perquè és real i afecta a la nostra vida quotidiana. Però no vull escoltar respostes com "porta't a la teva casa". Perquè no es tracta de portar-ho a la meva casa.

A les institucions: estan obligades a oferir solucions que vagin més enllà de la pura protecció dels carrers. És necessari que vostès donin respostes més sofisticades i més humanes, que s'agarrin a les arrels del problema, que generin possibilitats reals d'inclusió i que posin el benestar de tota la comunitat en el centre. El repte és construir una societat que garanteixi els drets i la dignitat, no sols el control i la cura. És urgent. Sense retards.

No podem continuar construint una societat on sempre hi haurà persones que ens situem com a estrangers, que no tenen possibilitats, condemnades a repel·lir les nostres frustracions i pors. No pot ser que els sopars per a persones en situació d'exclusió residencial siguin donades per veïns organitzats i col·lectivament, assegurant un plat calent tots els dies. Estic orgullós de pertànyer a una comunitat que s'organitza de manera solidària i prepara centenars de sopars tots els dies, però aquesta tasca és responsabilitat de les institucions.

Per cert, també estan aquests ciutadans. També s'organitzen, es mobilitzen. I aquesta és la societat que vull: la comunitat que es cuida, però que exigeix que també els que han d'assumir responsabilitats assumeixin aquesta responsabilitat.

La nostra societat ha d'estar a l'altura del repte de construir un futur basat en el respecte als drets humans, la inclusió i la solidaritat. Treballem l'experiència de la por des d'un lloc comú. Perquè la por, en la seva essència, ens uneix a tots. La por és el que compartim, encara que vengen de diferents llocs: la por a la inseguretat, al desconegut, a la pèrdua del que tenim, i també la por a l'invisible, a no ser, a ser marginats i oblidats. En aquest espai comú de terror podem començar a construir ponts en lloc de muralles, i aquí ens trobem amb la possibilitat de conèixer-nos en la vulnerabilitat de l'altre. Només aquesta resposta ens humanitzarà com a societat; la resta de respostes possibles només aconseguiran deshumanitzar als altres i perdre'ns la humanitat.

La solidaritat és la tendresa dels pobles, no ho oblidem.

Maitane Arnoso-Martínez, presidenta de Sos Racisme Guipúscoa.