argia.eus
INPRIMATU
Orelles perforades
Iñaki Etaio Alonso 2021eko otsailaren 22a

Amb motiu del Dia de la Dona Científica que es va celebrar el passat 11 de febrer, vaig llegir un reportatge sobre la bretxa entre els investigadors en funció del gènere. Els mitjans de comunicació tenien també presentis les notícies sobre la pallissa a una jove transsexual de la Comarca de Pamplona/Iruña. Agitació, empipament i… sorpresa?

Els passos a favor de la igualtat han estat evidents en alguns aspectes, tant en les decisions polítiques com en algunes actituds socials, a pesar que encara queda molt per fer. No obstant això, fa temps que he tingut una sensació en el que als rols de gènere es refereix, que avui es manté pràcticament igual. De fet, fa temps que sentim que en l'educació dels nens cal trencar rols relacionats amb les dones i els homes, entre altres, per a modificar el que es descrivia en el reportatge sobre aquests investigadors: dones investigadores dominants en biociències i homes en àrees relacionades amb la indústria, la tecnologia i la informàtica. Els rols s'interioritzen des de petits. Les tendències sorgeixen des de la infància, ateses les expectatives que marquen la societat i la família. Des de les institucions s'estableixen noves polítiques (que a vegades precedeixen a la majoria de la societat, encara que en altres temes s'arrosseguen a la persecució de la societat), moltes d'elles amb la intenció d'influir en les persones adultes. No obstant això, en arribar a un desenvolupament psicosocial, la mentalitat i les tendències, siguin de gènere o de gènere, són molt difícils de canviar. Estan tan interioritzats. A vegades no són més que una forma de canvi, d'adaptar-se públicament a la societat i de respondre a l'entorn en el qual ens trobem, de mantenir dins de la justícia política…

El problema és estructural i en aquesta estructura hem de situar també a la família. Sí, encara que és un tema difícil de tractar. El sistema heteropatriarcal té un dels seus pilars més importants en la família tradicional. I a la família se li reconeixen algunes competències sobre el nen que definiran, en gran manera, la seva personalitat, valors i rol. Joguines destacades per a cada gènere

"Dones investigadores dominants en biociències i homes en àrees relacionades amb la indústria, la tecnologia i la informàtica. Els rols s'interioritzen des de petits"

Els pingüins per si sols no es deixen impressionar. També estem molt lluny de superar la dicotomia de color blau-rosa. No hi ha més que fer un volt per les botigues d'esport i mirar el color de les sabatilles i les robes per a cada sexe; o en la carrera de la dona, veure a totes les dones amb el rosa sota el lema “Avui guanyen les noies”. Però més enllà dels colors, hi ha una cosa especial que em resulta estrany. Mai ho he entès, i molt menys en aquests temps (on els missatges per a no condicionar els rols de gènere dels nens estan cada vegada més estesos), com és possible que una societat accepti fer un forat en les orelles d'uns nounats, com si fos marcar ovelles o vaques. Sincerament, és necessari fer-ho a una persona menor d'edat? Està predestinat per néixer amb Al·là a portar pendents? Les bretxes entre gèneres i l'assetjament contra les opcions sexuals que s'extreu de la norma poden donar lloc a una petitesa, però també s'estableixen els rols posteriors d'una vida. No obstant això, el que m'estranya especialment és que no hi hagi referències o debats sobre aquest tema (a part del que pugui haver-hi en els col·lectius feministes). Es considera normal que a una nena nounada se li perfori les orelles i li posi un pendents, que es vegi molt bé. Podem imaginar la incòmoda conversa “Quina nena bonica!” “No, no, és un noi”, un noi de poques setmanes amb un arracades en les seves oïdes?

En aquest tema, i tornant a la idea anterior, no ens hem trobat amb l'Església (bo, en certa manera, com sempre…) sinó amb la institució familiar, perquè els pares tenen unes pràctiques que no es poden posar en qüestió, perquè es posaria l'alarma vermella (sí vermella, com el fantasma del comunisme). Algunes pràctiques concretes, alienes a la nostra societat, no estan permeses, com l'ablació o la negació de les transfusions de sang als seus fills per part dels testimonis de Jehová. No obstant això, sí que estan admeses moltes altres pràctiques que no són directament perjudicials per a la salut física, tal vegada no la física, però que poden condicionar-la psíquicament de manera evident. Igual que les arracades, el baptisme i la preparació per a la comunió dels nens segons els rituals de la religió catòlica s'accepten amb total naturalitat. Valent-se de la capacitat de decisió dels adults, s'imposa a aquesta persona alguna cosa que no és imprescindible per al seu desenvolupament psicosocial, però que condicionarà el seu desenvolupament psicosocial. No se li permet, anys després, triar per si mateix la creença o el pensament que desitja. Els pares i mares trien posar un pendents i marcar el seu rol de gènere, enviar-ho a l'Església o a llocs d'oració d'una altra religió, o matricular-se en els models i centres educatius (quina educació rebre i amb qui relacionar-se). Tot reivindicant la llibertat d'elecció. I diuen que és normal en aquesta societat. Existeix un reconeixement ampli i implícit, i des de les institucions no s'atreviran a posar-lo en qüestió. Es tractaria d'una revolta en contra, fins i tot de molts dels pares, que es creï són progressistes.

La reflexió en profunditat és imprescindible si es vol avançar en el desmantellament dels rols heteropatriarcals lligats a la igualtat i al sistema binari de gènere, per a poder incidir també en aquests àmbits privats que tant condicionen. Si no, podem moure'ns en falsedat durant dècades; a més, com hem avançat tan poc sorpresos… Pensem en si el fet que a la nounada li pengi les orelles no té una certa connexió amb la possibilitat que aquesta dona sigui enginyera a les dues dècades següents.

Sí, amb la intenció de prendre el camí ral per a aconseguir una societat ràpida, igualitària, empàtica i solidària (i, com ha demostrat la Història, les portes de l'oposició no estan tancades…), alguns aspectes avui considerats normals i legalitzats serien molt diferents en el futur. Dels discursos d'aparent sostenibilitat institucional i empresarial, passaríem a impedir l'ús indiscriminat dels plàstics, les corregudes de toros serien un mal record del passat, seria il·legal adoctrinar religiosament als nens, i estaria prohibit cavar les oïdes dels nounats…

Mentrestant, siguem conscients dels pilars de la societat que continuem alimentant i no mantinguem les vulneracions de drets ni obstaculitzem el desenvolupament alliberador des de la suposada trinxera de les llibertats de la institució familiar.