El capitalisme té com a objectiu primordial generar riquesa per a alguns, i per a això no hi ha límits. A més, a mesura que sorgeixen necessitats socials, moltes vegades no reals, aquesta roda augmenta la seva velocitat. Perquè sembla que només els continus “avanços” reflecteixen el desenvolupament de la societat, els avanços i el creixement continu. Tot per a satisfer la fam de consum de la població humana. Però en un món avançat i civilitzat, aquest fam no respon només a l'abdomen.

Com ha evolucionat aquesta riquesa si es mesura més enllà del melic humà? Des de fa mig segle, quan la industrialització va accelerar el desenvolupament tecnològic, dos terços de totes les espècies del món i tres quartes parts dels boscos han desaparegut. Si el canvi climàtic és un invent, i tenint en compte que els ecosistemes tenen una gran capacitat de sofrir pertorbacions (denominada resiliència), llavors tranquils. Potser canviaríem la distribució d'alguna espècie de monocultius de pins i eucaliptus, però, bo, també alimentarem algun negoci per a superar les plagues que d'això es deriven. El mateix amb l'explotació de la terra, perquè els drets humans estan per sobre de la resta de la vida mundial, com no. Necessitem electricitat i, en el camí de la sobirania energètica, la qual cosa necessita el nostre poble i si es pot crear una mica més, millor. I si gràcies als parcs eòlics que volem instal·lar en els corredors ecològics generem energia renovable, l'impacte que generarem sobre els ocells serà, almenys, un mal col·lateral verd. Potser no ens sembla tan interessant si col·loquen els ventiladors de major altura que la torre Iberdrola a la nostra altura, de manera que s'assequi la roba tendida, però si no toca al nostre voltant no hi ha problema. "Quina mala sort han tingut els afectats", com en el cas de la incineradora. "Així és la vida" i "què li farem" acceptarem que "tots volem electricitat i internet a casa".

Moltes vegades la preocupació es posa sobre l'esquena dels ciutadans: per a respondre a la demanda de consum de la societat, es necessita un munt de matèries primeres. I si per cert es fa negoci, es crearan llocs de treball, per tant, estupendament. Quin és el problema? Que el sistema no pot mantenir-se sense que la societat mantingui tals exigències, i que al llarg d'aquesta marxa la naturalesa difícilment podrà superar totes aquestes pertorbacions del sistema. Naturalment, són necessaris plantejaments per a reduir la contaminació, reduir el consum de plàstic, reciclar al màxim o estalviar en el consum d'aigua i energia, però també les administracions han d'assumir les seves responsabilitats. I si hi ha un agent institucional que aposti per la conscienciació real de la societat cap al canvi del model de consum, que es posi de veritat en marxa. Perquè parlem de diferents escales. Encara que els ciutadans podem contribuir en el nostre dia a dia amb petites decisions, el veritable repte consisteix a prendre decisions polítiques sòlides que comprometin els beneficis de les empreses més fortes. I per a això cal fer un treball diferent, sense aconseguir una riquesa material.

Conceptes com la sobirania alimentària i la sobirania energètica són menys atractius per al sistema capitalista, però per al poble sí, però ull, no per a fer negoci! És important impulsar el canvi en el model de consum, així com la generació d'energies renovables, però adaptades a les necessitats del país i a l'escala corresponent, no transformant completament un entorn sense el consentiment de la ciutadania. I no val enganyar la ciutadania, amb el que diuen els informes científics sobre possibles impactes ecològics dels macroprojectes, o amb la propaganda verda, perquè els resultats científics es consideren molt científics i fiables, però només quan interessen als promotors dels projectes. Cal atendre la ciència, fins i tot quan la dinàmica política actual pot suposar un enfonsament.

Està per veure quines són les decisions o mesures que es prendran per a garantir la conservació de la naturalesa, si es prenen. També aquí es poden tocar temes que suscitin grans controvèrsies, ja siguin els macroprojectes esmentats anteriorment, ja sigui la gestió sostenible de la caça, que només s'aconseguirà si es gestiona bé, la pesquera, tenint en compte que actualment hi ha un terç d'espècies sobreexplotades del món, o les macrogranges, són necessàries per a la sobirania alimentària?. Fins i tot en aquests casos, són freqüents les persones que treballen en el sector primari i no tant les que prenen decisions i mesures que condicionin la seva actuació.

Considerem normal que la població afectada pels macroprojectes s'enfadi, ja que l'efecte entra per la finestra de la casa. Però ens costa adonar-nos de la influència que aquests projectes tindran en tots nosaltres. Encara que la vigilància està bé vista, sembla que no som capaces d'entendre la cura humana i la protecció de la naturalesa de la mà. L'ecologisme és una cosa que va més enllà de la propaganda i el blanqueig de rostres i que té un interès comú. Dit d'una altra manera, en l'actualitat les mesures preventives per a silenciar les reivindicacions no són suficients. Els científics ja ho han dit, anem tard. És el moment de prendre mesures i decisions sòlides que comportin conseqüències polítiques i pèrdues per a les empreses, recordi. I aquests no queden en mans dels ciutadans, en la majoria dels casos. Per a reduir els danys a la naturalesa (i per tant a tots), les nostres administracions hauran d'estar disposades a perdre alguna cosa, o almenys no a guanyar en diners, sinó en benefici de tots. I si les autoritats treballen en benefici del poble, que analitzin amb la ciutadania què crear, com crear i per a què per al desenvolupament comú. Escoltant realitats locals, prenent i executant decisions en funció d'elles i comprenent el desenvolupament en la perspectiva popular. Hauran d'executar-se plans de conservació i restauració i altres creixements (o donis-creixement?) plantejar polítiques. Més enllà de la fotografia i l'aparença, hem d'obligar les administracions a prendre mesures reals, perquè els beneficis seran per a tots, i perquè no tindrem una altra solució que per a ser sostenibles. I perquè la naturalesa no està al servei de ningú, perquè no cal entendre-la com un recurs d'explotació, sinó com alguna cosa que és de tots i que cal cuidar entre tots, perquè és imprescindible per a la nostra supervivència.

Els que vam estar en Azpeitia ho tenim clar. I molts més ciutadans també. Ara falta que s'estrenyi al màxim i es convenci cada vegada més. Reforçant el treball veïnal local, amb o sense molins de vent a l'altura i assumint com a responsabilitat de tots el que ens afecta a tots. Davant els recents episodis de calor, inundació, sequera o espècies invasores, a veure si podem promoure mesures per a contribuir a la resiliència de la naturalesa.

Aquí es pot veure la conferència d'Iker Apraiz: