Va ser una acció polític-judicial que pretenia sabotejar el canvi estratègic que es va iniciar en l'esquerra abertzale després del procés de negociació 2006-2007. Amb les nostres detencions van construir un relat de les imputacions amb un doble objectiu: bandejar el procés de reflexió i debat i així influir en el seu desenvolupament. En el seu moment, el ministre socialista López Aguilar va parlar sense cap retorn de “construir imputacions” dins de l'estratègia “antiterrorista” de l'Estat.

Per tant, amb Rubalcaba i Garzón com a protagonistes principals, aquella maniobra de l'Estat tenia com a objectiu immediat impedir el canvi d'estratègia o, almenys, que el cost del canvi fos una escissió, encara que això impliqués la durada de la lluita armada. En qualsevol cas, l'objectiu últim o objectiu estratègic era neutralitzar durant dècades l'indenpendentismo esquerre com a subjecte i actor polític del procés d'alliberament nacional.

Tots sabem el que va passar després. En primer lloc, judici d'urgència, sentència prèviament dictada per un tribunal. Després, una llarga trajectòria en el Tribunal Suprem i en el Tribunal Constitucional, on, amb estretes votacions, es van ratificar sentències en contra. A continuació, el Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg va acceptar la nostra demanda i la seva resolució va ser molt clara: no vam tenir un judici just perquè el tribunal presidit per Angela Murillo no va actuar imparcialitat.

Posteriorment, el Tribunal Suprem va plantejar la reobertura del judici, tractant d'evitar la nul·litat de la condemna i les conseqüències que això pogués implicar. Aquesta estranya i sense precedents decisió tenia també un clar objectiu polític: generar inestabilitat en un context en el qual EH Bildu feia costat al Govern de Sánchez. Finalment, encara que els magistrats del PP han mantingut la coherència amb el punt de partida del procés, el Tribunal Constitucional ha rebutjat la pretensió absurda del Tribunal Suprem, que ha tancat aquesta trajectòria jurídica de clara persecució política.

Per tot això, el cas Bateragune pot considerar-se un cas evident de lawfare. La instrumentalització de la justícia dins d'una estratègia política ha estat això.

Molts bascos coneixen molt bé aquest comportament. Qüestions derivades del tancament d'EGIN i Egunkaria, sumari 18/98…, entre altres, en tots aquests casos la justícia s'ha instrumentalitzat dins de l'estratègia antiterrorista de l'Estat. Encara alguns sectors de l'Audiència Nacional volen mantenir aquesta inèrcia. Com a exemple, fa uns dies la Fiscalia ha atacat a diversos militants de Sortu en una narrativa “fabricada” de benvinguda.

Aquests lawfares han estat part de la violència política de l'Estat i han portat tortures i càstigs centenaris de presó sense cap mena de reconeixement i/o reparació política. En aquest sentit, quan la societat basca avança en el camí de la convivència, és necessari, entre altres coses, que l'Estat reconegui i repari totes les seves intervencions jurídic-policials, com el cas Bateragune. De fet, aquestes intervencions han estat part de l'estratègia de lluita contra l'independentisme basc i han generat múltiples sofriments.

Per això, en aquest moment en el qual el Tribunal Constitucional ha decidit rectificar la pretensió del Tribunal Suprem i donar per conclosa la seva marxa jurídica, esperàvem alguna reflexió sobre aquest lawfare basc per part del lehendakari Urkullu i dels dirigents d'altres forces polítiques, sobretot tenint en compte que en aquest moment aquest assumpte ha cobrat especial importància en l'intent de traslladar el procés català a les vies i solucions polítiques.

No han fet cap reflexió sobre aquest tema, però aquests mateixos dirigents que perduren en aquest bulliciós silenci, fan apel·lacions constants a l'esquerra independentista sobre la lectura del passat recent.

Insistim en la necessitat que tots els actors polítics (com va fer en el seu moment l'esquerra abertzale) reconeguin la seva responsabilitat en tots els nivells de sofriment que ha provocat i continua generant conflictes polítics. I, per descomptat, tant en el cas de Catalunya com en el d'Euskal Herria, l'Estat ha d'abordar d'una vegada per sempre el conflicte territorial, acceptant la plurinacionalitat de l'Estat i respectant la voluntat de les nostres nacions.

Dit això, i malgrat les conseqüències que hem patit, avui podem dir amb orgull que el fracàs de l'operació Bateragune ha estat total, perquè no ha aconseguit cap dels seus objectius.

En l'actualitat, l'esquerra independentista és la primera força municipalista del País Basc i l'actor decisiu per a expulsar a UPN de l'equació de govern de Navarra i possibilitar la governabilitat de l'Estat. Quinze anys després, per tant, no han aconseguit neutralitzar a l'esquerra independentista.

A més, ens hem convertit en una alternativa i motor fonamental del procés polític en tot Euskal Herria. Al novembre de 2009, poques setmanes després de la detenció, vam donar un missatge des de la presó d'Extreme dient que no pararien el canvi estratègic de l'esquerra abertzale, i avui diem que gràcies a aquest canvi el nostre país i el seu futur estan canviant.

Finalment, volem expressar el nostre agraïment a la societat basca pel suport, la solidaritat i l'amor que hem rebut durant tots aquests anys de presó i persecució. Aquesta àmplia solidaritat ens ha omplert profundament i ens ha donat força per a continuar treballant pel nostre poble. Així mateix, volem agrair de cor el suport rebut des de la comunitat internacional: José Múgica, Adolfo Pérez Esquivel, Gerry Adams, Desmond Tutu…, moltes gràcies a tots.

* Rafa Díez Usabiaga, militant de Sortu.