“Han cridat a declarar a sis treballadors del metall de Bizkaia per participar en els onze dies de vaga de 2022”, assenyalava Olatz Silva en la notícia publicada el passat 10 de gener en Berria. Si llegim això i afegim la llista dels últims temps, el resultat és impressionant: les cinc de Leioa, la Xarxa d'Autodefensa Obrera de Bilbao, el Gaztetxe d'Errotxapea, Meravelles, les quatre de Senpere, la persecució als joves del Casc Vell de Sant Sebastià, les divuit de Berango, els procediments contra el sindicalisme formal en els jutjats, les peticions de col·laboració de l'organització a centenars de milers de particions individuals i sancions.

Alfonso Sastro va dir: “La guerra dels més febles es diu terrorisme, i es diu guerra, també guerra neta, al terrorisme dels més forts”. A partir d'aquí es pot parlar de terrorisme o delinqüència a la lluita de la classe treballadora, i de guerra o repressió a la violència de la burgesia i de les classes capitalistes.

Està en boca de tots que vivim temps de crisis, i és evident si atenem les notícies del dia a dia. També es nota en les nostres butxaques, i la llista abans esmentada està completament unida.

En la reestructuració del capital, la sobreexplotació de la força de treball i dels recursos naturals són formes de valorització del capital. I en tot aquest procés, el dret exerceix la funció disciplinària de la classe obrera a través dels exèrcits, les presons, l'església...

La Unió Europea i la repressió que acaba de publicar Askapena és una de les principals conclusions de l'anàlisi. En ella defineix la Unió Europea i l'OTAN com dos instruments que estan al servei de l'imperialisme atlàntic i explica com s'ha materialitzat a Euskal Herria el seu treball.

L'anàlisi presta especial atenció a la doctrina antiterrorista. Va començar a desenvolupar-se a la fi dels 90, especialment davant la internacionalització de les protestes aportades pels fòrums socials. D'aquella època són l'Iraq, l'Afganistan, Carlo Giuliani, llistes d'organitzacions terroristes, vols secrets, Guantánamo, Abu Ghraib...

En el si de la Unió Europea, en 2002, el Consell va instar els Estats a incloure en les seves legislacions un apartat antiterrorista especial. Per als qui ja disposaven de les seves legislacions (Alemanya, Portugal, Itàlia, el Regne Unit, França i Espanya) va ser un gran suport i es va dotar de més eines per a atacar les seves dissidències.

Les conseqüències són conegudes a Euskal Herria: centenars de detinguts i torturats, onze institucions il·legalitzades, més de 800 presos polítics, mitjans de comunicació tancats...

En l'actualitat, l'instrumental per a la realització de tots aquests atacs no ha desaparegut en absolut, sinó que s'ha desenvolupat, i tenint en compte el context, no sembla que vagi a desaparèixer, per contra, es reforçarà la funció repressiva dels Estats mitjançant la disciplina de la societat mitjançant la militarització o la persecució judicial i policial (o altres iniciatives menys clares).

En el debat sorgit entorn de la desaparició del delicte de sedició, hem vist com es produirà un tipus agreujat de desordre públic, quan l'habitatge està augmentant l'activitat de sindicats, associacions de veïns, bancs d'aliments, xarxes d'acolliment, etc. L'adaptació legal, per descomptat, se centra en aquestes últimes, que són les úniques que poden evitar que els treballadors públics es desplacin a l'OTAN i a la UE, organitzant la classe obrera de manera independent.

La mateixa tendència pot observar-se en tots els Estats veïns, davant la qual cosa és necessari articular una solidaritat internacionalista. Però el gran lema d'Askapena diu: “Perquè som internacionalistes, el primer pas a Euskal Herria”; serem capaços de respondre i desenvolupar la solidaritat com a poble davant la persecució contra els nostres conciutadans? Serem capaços d'entendre que els casos de repressió esmentats són conseqüència dels passos donats en el procés d'alliberament d'aquest país?

Si no ho fem, no tindrem futur.

Aratz Estonba, membre d'Askapena