En aquesta època de l'any, amb la primavera, ens recordem de tota una setmana que es diu Setmana Santa. Tal vegada més en record de les petites vacances que pensant en santedat. Després d'un llarg hivern, qui no vol aquests dies? Les vacances dels cinc dies en aquesta època, amb el sol càlid, gaudim molt bé. Però no tots passem de la mateixa manera aquests dies assenyalats sense treball. Hi ha un grup de gent que potser es va reduint any rere any, que es mou amb la seva religió o amb la seva fe i creença en aquests dies “Santos”, encara que s'utilitzi per a fer una mica de turisme o per a descansar.
Jo mateix podria estar en el grup o fora d'ell, però mirant-lo. Encara que estigués en totes dues coses –això seria la física quàntica–, no em negaria a fer algunes reflexions, sento la necessitat i em sembla adequat fer-ho per escrit.
Per a començar, vull dir que tant les reflexions com les opinions són meves –almenys les que he escrit– i que no tinc intenció d'oposar-me a ningú ni a res. Per tant, no voldria que ningú se sentís menyspreat, insultat o marginat. Vull mirar per la finestreta del segle XXI a la plaça de les celebracions de Setmana Santa, des d'aquesta zona silenciosa en la qual em trobo avui, embolicada, obrint altres finestres que m'envolten. Alguns els vaig obrir ahir: la finestra de l'Est, que porta aire càlid i silenciós; la de l'Oest, que et refresca amb un toc de raó; la finestra de les tres grans religions, un aire fred i violent, però que cal obrir. Avui obro la finestra de la filosofia (sobretot el que es diu “peremne”), la nova finestra de la neurociència i la petita finestra de la física quàntica, importants.
"Les religions no han fet progressos. L'home i Déu viuen apartats. Les ha allunyat la fe mateixa"
Des d'aquesta distància es veuen perfectament pels carrers seguint els mateixos camins que han anat recorrent any rere any, els passos que representen els diferents moments de la passió de Jesús de Natzaret ballant, allà i cap aquí, amb les llums de les espelmes enceses vibrant. Qui diria que sota aquest tron, ocult, van més de 50 homes, com a sardines en llauna, un pas de més de mil quilos de pes que no poden resistir.
Una desfilada, terrible, interminable. Tampoc falta el so de trompetes i tambors perquè els costaners no perdin ritme. Els llargs intervals d'un pas a un altre també estan ben plens. No falta un cucurutxo alt. Fins i tot els que van descalços són molts, es diu que són penitents. Amb una creu sobre l'espatlla també es veuen moltes, totes en fila, una darrere d'una altra. Els vaig veure a la vista, sobre l'esquena, sobre les carns vermelles, els racons tacats de sang, que es castiguen cops. No hi ha ningú que pugui denunciar a aquesta brutalitat? Això és més que un mal tracte als animals.
Fe, creença? Veient tot això, qui no diria que encara hi ha fe en l'home. I estic convençut que en aquestes desfilades les persones que apareixen fent tal penitència ho fan per la fe. Així era la fe fa 2.000 anys, 500 anys, ahir i avui també, en el segle XXI. En quin ha canviat llavors l'ésser humà i la seva activitat durant tot aquest temps? Molt poc en l'existencialisme cristià (encara que la paraula i el corrent són noves). Les religions no han fet progressos. L'home i Déu viuen apartats. Ha estat allunyat per la fe mateixa.
Sempre hem relacionat la fe amb la religió, però creure o no creure és una cosa que ens està funcionant en tot moment. La mentida i la creença se succeeixen. Diuen que usem molt la mentida, moltes vegades sense voler, inconscientment, però també creem en això. Fe i creença és el mateix, encara que sembli una cosa més profunda quan parlem de fe. Homes i dones creients canten a l'església “crec, crec”. Creure és ser creient.
La fe és un part del nostre cervell. Necessita creure. El cervell necessita el primer i el futur per a seguir amb els seus treballs, no li agrada el present. Les religions estan basades en el succeït i en la creença del que succeirà. Per tant, en el primer i en el després. El present de la ment és el pensament mateix. Però el que pensa és el passat o el futur.
Així que oblida't del que va dir Descartes (“Cogito ergo sum”), acosta't al teu cos i al teu entorn i deixa de pensar massa. Sentir és ara. No es pot viure en el passat i en el futur –això només ho pot fer la ment– sinó en el present. Escolta els batecs del teu cor, descobreix la teva respiració, veu florint les primeres flors del jardí, abraça el que mestresses, al voltant… tot això és el present. Déu és allí, està amb tu. És la vida mateixa. No hi ha fractures.
Necessitem el cap per a funcionar en el dia a dia, però basta. Observa els seus pensaments perquè poden fer molt de mal en un mateix i en els altres, generalment sense saber-ho.