Imagina que per a un baròmetre institucional et pregunten: "Com veus a les persones blanques en comparació amb la resta de la societat: més conflictives/ més honestes/ més obreres/ més solidàries?". Seria excepcional? Amb motiu del Dia Internacional contra el Racisme i la Xenofòbia, 21 de març, volem posar en qüestió una tendència tan arrelada en les recerques sociològiques: donar poder a les majories socials per a jutjar als grups socials exclosos.

Ikuspegi, l'Observatori Basc de la Immigració, realitza anualment un baròmetre sobre les percepcions i actituds entorn de la població d'origen estranger, presentant al gener de 2023 el seu primer equivalent sobre el Poble Gitano. Llavors, la nostra primera reacció va ser gratificant perquè necessitem dades actualitzades sobre les violències estructurals que vivim i que poden ser vàlids per al disseny de les polítiques públiques. Per contra, llegint a fons l'informe Mesurar 2022, el plantejament ens va grinyolar i, més encara, sentim en les nostres entranyes que algunes preguntes ens fan revictimitzar.

No som els primers a fer una anàlisi crítica de la metodologia d'Ikuspegi. En concret, el sociòleg de la UPV/EHU Jokin Azpiazu Carballo va col·laborar amb el baròmetre sobre la població LGTBI Neur2021 i va expressar la nostra inquietud similar en el monogràfic Hedatu d'Ikuspegi. En primer lloc, va qüestionar el marc de la integració i la tolerància, és a dir, els baròmetre centren l'atenció en els nivells de simpatia que manifesten els ciutadans en lloc de mesurar l'extensió de les violències estructurals. En altres paraules, encara que el 60% de la població diu que no tindria problemes per a contractar gitanos o llogar un habitatge, segons l'experiència de la nostra associació gairebé el 100% dels gitanos té problemes per a accedir a l'ocupació i a l'habitatge.

En segon lloc, Azpiazu ha assenyalat la necessitat de buscar maneres de compensar l'anomenada "tendència desitjable", és a dir, que les respostes de la gent s'adapten a la correcció política i, per tant, no serveixen per a mesurar la veritable expansió de les actituds racistes. Un clar exemple d'això és que, segons dades de 2022, només el 38% dels bascos evitaria o negaria que els seus fills es traslladessin a escoles amb molts estudiants gitanos, encara que sabem que la realitat de la segregació escolar és molt més preocupant al País Basc.

No obstant això, ens han pertorbat especialment els grups de preguntes que promouen sentències sobre la nostra cultura, els nostres costums i la nostra qualitat moral, més encara si tenim en compte que tan sols el 30% afirma tenir amics o coneguts gitanos. Més que les que fan referència als rumors racistes habituals (per exemple, si provoquem delinqüència o no), les frases que posen en el punt de mira a la nostra infància ens han provocat l'embolic: "Els alumnes gitanos baixen el nivell educatiu de les escoles" o "Els gitanos no tiren endavant perquè ensenyen als seus fills valors inadequats".

Els investigadors argumenten en l'informe que "estratègia metodològica" és preguntar a la ciutadania idees estereotípicas. Per contra, l'estratègia ens sembla perjudicial perquè convida a la societat a pensar a Ijito Herria com un grup homogeni i antagònic amb els altres, i perquè la repetició d'estereotips reforça l'imaginari negatiu i distorsionat. Convé tenir en compte l'advertiment de l'Organització de les Nacions Unides en el seu informe Enfocament de les dades basades en els Drets Humans: les enquestes d'opinió realitzades als ciutadans "no han de generar discriminació, prejudicis o estereotips en detriment d'uns certs grups de població, ni reforçar els ja existents".

En aquest sentit, compartim amb Azpiazu la necessitat d'acompanyar les dades amb una interpretació responsable i complexa. Per contra, en el baròmetre Mesurar 2022 no es presenta cap element (ni en el qüestionari ni en l'informe) per a eliminar prejudicis de gènere antigitanos amb un inquietant acolliment: per exemple, tres de cada quatre enquestats afirma que els gitanos som més rebels que la resta de la població i que la nostra cultura limita el desenvolupament educatiu i laboral de les dones gitanes.

D'altra banda, en un altre bloc de l'enquesta es pregunta a la ciutadania si han estat testimonis de violència contra els gitanos (començant per la broma). Crida l'atenció que els baròmetre assignin als ciutadans el paper del testimoni o de la víctima, però mai de l'agressor. No seria interessant preguntar què és el que han fet davant un atac racista, callar-se, allunyar-se, lluitar o convertir-se en còmplice?

Potser, Ikuspegi podria afinar la seva metodologia si hagués incorporat algun investigador gitano al grup de col·laboradors, com Patricia Car Maia (experta en antigitanismo de gènere), Nicolás Jiménez (sociòleg), Araceli Canyada Ortega (impulsora de la primera assignatura universitària de cultura gitana) o Helios F. Garcés (analista polític). No obstant això, ha triat a dos homes acadèmics blancs, reforçant així el prejudici que no hi ha assessoris gitanos qualificats.

No pretenem, en cap cas, oposar-nos a recerques que mesurin prejudicis racistes; necessitem per a donar suport a les nostres denúncies d'antigitanismo. El que demanem és que l'Acadèmia i institucions revisin les bases metodològiques d'aquestes recerques. Per a això, considerem fonamental l'aprenentatge d'epistemologies crítiques (feministes, anticolonials, participatives...), com a espais de coneixement més adequats per a reivindicar la justícia social i la diversitat humana.

Finalment, volem destacar altres dues dades preocupants de l'estudi Mesurar 2022: més del 85% de les persones enquestades han negat l'existència de racisme antigitano en centres escolars, establiments comercials o serveis de l'Administració Pública, i gairebé la meitat ens culpen de la nostra situació d'exclusió. Llavors, té sentit continuar donant l'altaveu a la ignorància i al prejudici? En la nostra opinió, la fórmula de reconeixement i lluita contra l'antigitanismo ha de ser una altra: adquirir i fomentar actituds per a aprendre dels coneixements i resistències gitanes. Ens sembla una condició indispensable per a construir una societat basada en la igualtat i el respecte a la diversitat.

Tamara Clavería Jiménez, Associació AMUGE.

També han signat els següents sociòlegs i politòlegs: Tania Martínez Portugal, César Martínez, Francy Fonseca i Jule Goikoetxea.