Cinc dies després, la consellera de Desenvolupament Econòmic, Sostenibilitat i Medi Ambient del Govern Basc, Arantxa Tapia, i el president de Confebask, Eduardo Zubiaurre, van parlar amb sinceritat i claredat: “O queda menys o queden tots els treballadors amb menys cost per a l'empresa”, va dir Zubiaurre; cal baixar els salaris per a “invertir més diners en la formació dels treballadors”, Tàpia. I si baixessin el sou per a rebre una mica de formació? En concret, perquè treballin l'empatia a través de la tècnica de la cura de l'ou.

Fa temps vaig llegir el text d'un psicòleg que treballava amb homes que maltracten a dones o a fills. Una de les característiques comunes d'aquests homes, a més de l'homofòbia o els models hiper-carcinizados, era la falta d'empatia. Fins a tal punt, que molts no s'adonaven que feien sofrir a les criatures a les quals maltractaven. Fins a tal punt, que calia començar gairebé de zero perquè desenvolupessin la capacitat de posar-se en la ‘pell de l'altre’: era un exercici habitual donar un ou a l'agressor en custòdia, donant-li l'encàrrec que no se li trenqués. L'objectiu era crear nous sentiments de responsabilitat: “Què necessita l'altre?”, “és fràgil i es pot trencar”, “haig de cuidar”...

Estic convençut que les declaracions de Tàpia i Zubiaurre (contínues) demostren més falta d'empatia que malícia –falta de capacitat per a empatitzar amb els treballadors, que tenen facilitat per a posar-se en la pell del mercat, del ciment o dels empresaris–. Tenint en compte el nombre de persones que prenen les seves decisions sobre les vides i l'època en la qual vivim, valdria la pena invertir en l'exercici.

Potser no és necessari, perquè és de suposar que Idoia Mendia, socialista, consellera de Treball i Ocupació i vicelehendakari poderosa, no permetrà una política antiterrorista en el Govern Basc, que serà molt contundent per als neoliberals. Però cura, perquè, de sobte, el quartet Olaizola-Urruti-Altuna-Ezkurdia pot avançar-se a la solució eterna de tots els conflictes laborals, creant una nova associació “que ells mateixos lideraran” i donant 48 hores a tots els treballadors, sindicalistes i vaguistes per a unir-se a la seva falda. Encara sort que hi ha treballadors sense relliscar, diria Bingen Zupiria. Estic d'acord amb Jokin Bildarratz i Paulo Coelho: menys indignació, més somriures i propostes constructives; menys pancartes i vagues, un ou(kit) per a Tàpia i Zubiaurre.