Com Cary Grant en la carretera àrida de North by Northwest, com Jean-Paul Belmondo, avançant en l'escena final d'À bout de souffle i, sobretot, en la dansa neuròtica com a protagonista del Denis Lavant de Mauvais sang. Així he caminat jo aquests dies corrent com a boig: d'una sala a una altra, d'una crònica a la següent. El Festival compta amb molt de marató.

Durant nou dies, tots els carrers i bars del centre s'han omplert d'incògnites en aquesta frenètica carrera en la qual moltes vegades és difícil parar i respirar per un moment. L'exercici aeròbic ha estat, sens dubte, per a tots els que han treballat per a sostenir el cinèfil i la bomba que es construeix sobre ell. Organització, infraestructures, premsa, gestió d'entrada de sales… Sense interrupcions per a nosaltres.

Tots els anys s'anuncia amb gran intensitat el començament d'un esdeveniment que compleix setanta anys. Cada vegada els donostiarres es converteixen en testimonis de l'estrany ecosistema que es va construint gradualment: l'aparició de cotxes oficials amb finestres tintades, la multiplicació d'éssers acreditats i l'entapissat d'alguns carrers. El Zinemaldia és una autèntica bogeria, en la mesura en què obre la porta a la turística salvatge i ajuda a posar en venda tota una ciutat sota l'excusa del cruel ars gratia artis. També té una cara més agradable, per descomptat. Per exemple, el dels vells amics que es troben a les sales i se saluden amb calor. Per als quals no som de la ciutat, no són pocs els indicis de la proximitat del Festival. De fet, dues setmanes abans de la primera obertura de la tela, ja no es pot ignorar l'escàndol lícit produït per alguna pel·lícula, convidat o comentari.

Al final hem arribat a la meta que no podíem veure des de la línia inicial i, com tots els anys, ha arribat el moment de donar a conèixer el podi. De camí a casa he vist la gala de clausura i m'he adonat que no he vist cap de les pel·lícules premiades. Potser és cert la metàfora que estic utilitzant i he oblidat durant aquests dies la punteria amb la correguda del corrent.

Abans d'acabar, voldria fer un esment especial per a mi, l'argentí Trenque Lauquen, el millor de l'edició d'enguany. També té molt de marató, perquè dura quatre hores i vint minuts. És gran en tots els sentits de la paraula la dirigida per Laura Citarella. Des de l'adorable misteri de la primera part, en el seu camí cap a l'excitant fantasia de la segona part, la pel·lícula enalteix amb mestratge la bellesa dels detalls quotidians i de l'ocult. A diferència de la dona que estava asseguda al meu costat, que ha fet una forta migdiada en la primera part i per a la segona no ha tornat, m'ha resultat molt difícil allunyar els ulls de la pantalla durant quatre hores.

En Trenque Lauquen, la millor manera de posar fi al Festival ha estat la carrera i el premi posterior. Així doncs, enguany ha arribat el moment de respirar per primera vegada en nou dies i acomiadar el Zinemaldia. Ara sí que s'ha tancat la tela.