Existeixen vores que són centrals. Escenes que, lluny de les capitals, se succeeixen en els paratges, espais autogestionats i marges dels carrers dels petits pobles, que són el nucli de l'underground, o van evolucionant. De tant en tant, es converteixen en el punt de trobada dels grups més extensos d'Euskal Herria i dels aficionats dels voltants. I, a vegades, aquests racons es converteixen en espais per a provar, jugar, llançar nous projectes, difuminar fronteres entre assajos i concerts. Malgrat les seves arestes, a penes tenen coerció.

En les vores de Bizkaia –friendly reminder: Bizkaia no és Bilbao – Bizkaia no és Bilbao– tenim alguns centres, com els voltants del bar Sorgin de Zaldibar, a banda i banda del Trabakua.

Al costat del trio de gats durangueses, els amics, coneguts i aficionats s'han acostat a Sorgin després que tres dies abans el grup musical Borla els proposi celebrar el llançament del Camí de Còrdova, la primera LP.

Com a membres de grups com Tatxers o Blessure, no es pot dir que siguin novençans. No obstant això, i la velocitat actual, es pot dir que és un nou projecte: El primer concert es va donar al setembre de 2023, i al gener va entrar en la xarxa la demo gravada en el local abans d'aquest concert.

Entre els seus amics, comencen amb un assaig de concert. L'LP és de set cançons que han sonat en directe, ni més ni menys. Encara que no es nota en el so, en el rostre dels músics sí que es nota que les cançons estan prenent mesura.

Des de la primera cançó se m'ha ficat la música en la sintonia del divendres assolellat, fent vibrar els riures d'alegria amb melodies lluminoses i contagioses. No obstant això, les lletres de les cançons són, l'una després de l'altra, retrats íntims i crus de l'època. Antítesi que sorgeixen de la mescla de pop, punk i rock que el públic ja ha fet seves. Fins que busquem l'accepció en basca de la paraula bailón, el Pop de la Classe Obrera del grup Oki Moki em serviria per a descriure-la: missatges directes però bells alhora, o la cruesa reunida en alegria.

Ha acabat en tot just mitja hora. “No tenim més”. M'ha somrigut quan ha dit que tornin a repetir els següents des del principi. Encara que ja estàvem avisats, ens ha quedat curt.

Per a fer mil coses, i per als quals no tenim diamants, perles o or vermell, només alegria, perquè no hi ha res millor. Els divendres assolellats, un parell de llaunes o dues / una ombra, com el pop punki, i suficient.