Al gener i febrer, quan la invasió d'Ucraïna no havia començat, però el soroll de la guerra ja em va sorprendre: la via per a evitar la guerra i donar una sortida al conflicte anava a ser el diàleg entre els governs dels EUA i Rússia o directament entre Putin i Biden. Sorprenentment, perquè ningú es va alterar en aquestes suposades taules per no fer un lloc a Ucraïna –encara que sigui amb respecte al mínim teatre democràtic–, ni a la Unió Europea –si és qüestió de geopolítica i de poder, què sé jo, a la suposada potència confrontant amb Ucraïna, una altra vegada amb respecte al mínim teatral–. La iniciativa política i mediàtica occidental estava clarament en mans dels EUA. Encara més em va sorprendre com els Estats Units van passar a un segon pla amb la guerra encesa, deixant el protagonisme en mans de la Unió Europea. Però el guió marcat pels EUA seguia a la mà de la Unió Europea. D'aquests primers dies són les expressions militaristes del “general”, Josep Borrell, liderat pel diplo-dt.-zi de la UE, que equipessin parlar de vies diplomàtiques amb la complicitat de Rússia.

Des de llavors no puc entendre la posició de la UE. No perquè esperava res en termes de justícia. Però perquè no pensava que anava a dependre tant econòmica i políticament dels EUA, en termes purament capitalistes i geopolítics.

Recentment he llegit La invasió d'Ucraïna (Invasió d'Ucraïna), periodista i professor universitari Rafael Poch, que està resultant una excel·lent lectura per a contextualitzar i comprendre històricament el que està ocorrent. I l'única cosa que m'ha sorprès és que els països europeus sí han intentat en alguns moments construir altres relacions amb Rússia. Per exemple, en 1990 els països europeus van signar la Carta de París, inclosa l'URSS. “L'era de la confrontació i la divisió ha acabat a Europa (...) La seguretat de cada Estat està íntimament relacionada amb la seguretat dels altres”, deia la carta. O, en 2014, en plena calor de les renyines i morts en la plaça Maidan, la UE va aconseguir un acord per a una solució ‘ordenada’ del conflicte amb el president rus Yanukovich. els EUA va frustrar aquestes iniciatives, directament o a través de l'OTAN, influint en la política interna d'Ucraïna...

L'actitud dels EUA pot ser denunciable, però és molt fàcil d'entendre. Deslligant les relacions econòmiques i polítiques entre la UE i Rússia, uneix a la UE en una cadena curta en la competència de l'hegemonia política mundial, i en els pròxims anys farà un negoci rodó venent armes i gas (molt més car que el de Rússia). Però, en el sentit més egoista de la paraula, quin és el benefici de la UE? Ha esclatat una guerra sense conseqüències clares en les seves terres, ha perdut els seus negocis estratègics amb Rússia, ha condicionat les seves relacions amb la Xina, està aprofundint en el seu afebliment econòmic i polític... (per descomptat que ho pagarem els ciutadans modestos).

Si el mal és tan evident per a la UE, potser la pregunta més interessant és quins mecanismes utilitzen els EUA per a imposar les seves polítiques a Europa? Amenaça? Seducció? Suborn? Promoure la distribució entre els països de la UE? Influir directament als països sobre els governs?... En quina proporció cadascun? Seria bo portar-ho al debat públic, per a obrir almenys una ventanita a la possibilitat que la UE treballi una mica d'autonomia. Per a deixar d'aprofundir en el desastre no seria suficient, ni molt menys, però sí imprescindible.