Alfonso Sastre, conegut sobretot per la seva gegantesca figura en el món de la cultura espanyola, va mostrar un gran compromís polític, tant en l'Estat espanyol com al País Basc, en ple franquisme. Va ser membre del Partit Comunista d'Espanya, però el va abandonar en la dècada dels 70, quan va abraçar la idea de la reforma d'Espanya.

A Euskal Herria es va unir a l'esquerra abertzale, des d'abans del franquisme fins a la seva mort. Herri Batasuna, Euskal Herritarrok, Llista Ciutadana en temps d'il·legalització i moltes altres iniciatives, tant secundant-les, com apareixent moltes vegades en les llistes electorals.

A conseqüència d'aquesta llarga activitat, va sofrir diverses vegades la repressió de l'Estat espanyol: En 1956 va ingressar a la presó mentre participava en les protestes contra el franquisme i en 1974, després de la detenció a Madrid de la coneguda parella i escriptora Eva Forest. Després de romandre vuit mesos a la presó i quedar en llibertat condicional, va fugir a l'Estat francès.

1982: art i compromís

En 1982, el difunt Xabier Portugal va realitzar una entrevista per a ARGIA, i seguint les seves estrictes preguntes, compte com va començar a escriure i com des de molt jove va veure que la seva vida i el seu teatre anaven a ser un: “És veritablement sorprenent que en aquell ambient sorgeixi una inquietud cultural tan primerenca, però jo llegia qualsevol llibre que agafava, i entre ells vaig llegir un drama que em va fascinar des del principi. Espectres d'Ibsen. De la mateixa manera, en els últims anys de batxillerat fèiem teatre en el meu col·legi, i per a això teníem una veritable passió. Eren moments d'autèntica felicitat. Finalment, en els Teatres Nacionals vam poder veure alguns espectacles de qualitat. Especialment les obres La ferida del temps de Priestley i La nostra ciutadella de Thornton Wilder em van deixar una impressió duradora. Així, als disset anys vaig decidir fermament oferir la meva vida al teatre”.

En la seva opinió, va ser l'obstinació la que va empènyer a escriure i va assumir les paraules del poeta espanyol Miguel Hernández, afusellat pels franquistes: “Sempre he estat molt fluix i gràcies a això he pogut aguantar tant de temps corromput. Potser pot repetir el que diu Miguel Hernández en un sonet: ‘Igual que el toro, em reconforto amb la pena’.

I sobre el discurs habitual entre l'intel·lectual i el compromís també van parlar els crítics culturals i els escriptors, sobretot de la influència que això té en la creativitat. “On estan els límits entre la denúncia i el pamflet? On acaba el pamflet i comença la denúncia?”, li va preguntar Portugal. I Sastre va respondre: “Jo ho plantejaria al revés: on acaba la denúncia i on comença el pamflet? Així és com comença en el moment en què el discurs dramàtic es converteix en un discurs ideològic: és a dir, en el moment en què les idees que es troben en un drama no es contraposen entre si, sinó que es posa l'accent en una idea defensada per l'autor i comença a esdevenir”.

Aquesta entrevista amb Xabier Portugal es va realitzar durant una vaga de fam en la catedral de Sastre en Baiona.

Vint anys més tard, en 2003, aquesta periodista va respondre a Pilar Iparragirre preguntant-li qui era l'intel·lectual de l'esquerra: “Doncs que estaria disposat a signar un document que deixaria de sotmetre's al poder i recollís les següents condicions: un document de desobediència civil fins a la sedició; d'utopia revolucionària, llibertària i socialista; i que un dia exigís a cadascun en funció de les seves possibilitats i de les necessitats que tingui, és a dir, el comunisme, exigiria que es fes realitat”.