Fa uns dies va arribar el dia d'acomiadar-nos de l'any 2020, de l'any dur, de l'any que sortirà en els llibres d'història. El 31 de desembre, a l'hora de brindar al voltant de la mitjanit, no serien pocs els precs, peticions, favors, etc. que el nou any anava a escoltar. La paraula més repetida en molts països, entre sidra, xampany i torró, Salut! Podia ser. En altres ocasions, sense productes de luxe, Askatasuna! se sentiria el clam.

En qualsevol cas, les agulles dels temps van més de pressa, potser més ràpid que mai. Fa un any estàvem a les portes d'un confinament per una pandèmia desconeguda i ara estem davant una vacunació massiva que farà front al virus; Tempus Fugit. Sembla que els països més poderosos del món s'han enrojolat aquesta vegada, quan la COVID-19 ha acostat la seva taxa de mortalitat a la vora de la vora de la mortalitat gràfica en països del tercer món “han posat piles”.

A saber on ens porta tot això. No començaré a posar en qüestió totes les paraules que comencen amb la vacuna, la vacunació, la inserció, el txistu, perquè sobre aquest assumpte, com va dir Sòcrates, “l'única cosa que sé és que no sé res”. És possible que hàgim començat a implementar nous paradigmes que posin potes enlaire la salut i la nostra vida. Qui? Qui sap.

Per consegüent, l'única cosa que sé amb certesa és que: L'al·legoria de la Mort, un esquelet vestit de negre amb una dalla a la mà, que es va convertir en tan terrible i reeixit en l'Edat mitjana, avui dia porta un petó i, en lloc d'agafar a la sega, porta una xeringa entre les mans.