Érase una vegada el poble es va convertir en un dipòsit de cultura. Amb el pas del temps, les mesures restrictives preses per les autoritats mundials contra qualsevol forma d'expressió cultural van anar apagant la flama, la creativitat i la imaginació dels pobles, com una espelma a poc a poc. No obstant això, un petit però valent país es va refugiar sota terra i, paradoxalment, la foscor va ser un esperó per al manteniment de la llum i de la cultura.

Mentre les autoritats de la superfície de la Terra prenien constantment mesurades contra la cultura i el coneixement, els habitants de la terra s'afluixaven, es tornaven insensibles i fràgils a l'alienació cultural. Tret que la llum pogués penetrar en un entorn ombrívol i dur, en aquella societat rebel els aparadors es podien trobar a tot arreu perquè qualsevol presentés diferents manifestacions culturals. Totes les tardes, en les càlides fogueres, molts d'ells tenien el costum de crear grups de lectura de diferents edats, i era gairebé obligatori que els racons de lectura per als nens estiguessin en totes les cantonades dels carrers subterranis. En efecte, els ciutadans lliures difícilment podien comprendre la vida sense la llibertat de somiar, de reflexionar, de sentir i de crear, no era aquesta la raó o el destí de tots els homes d'una època?

Mentre en el subsol va haver-hi set de la cultura, en la superfície, en el menor temps, es va imposar una civilització que gairebé va despullar el vestit de la cultura. Les societats de gentilhombre havien esborrat o descolorit els seus records, i les noves generacions no trobaven cap sentit en el camí sembrat fins llavors pels seus avantpassats. Per exemple, els llibres, que en algun moment van fer de pont entre el passat i el futur, es van convertir en arxius segellats en els magatzems o en arxius digitals sense ànima. El pensament filosòfic i les reflexions literàries, els moviments artístics que van lluitar per la justícia social i la llibertat, com o d'alguna manera van desaparèixer del pensament col·lectiu.

En fi, els que lluitaven contra la resistència en els passos subterranis van crear, afortunadament, escoles de teatre perquè l'expressió artística servís de finestra a la realitat humana, perquè les obres de Plauto i Ovidio no fossin meres simulacions o perquè el públic tingués llibertat per a criticar o per a reflexionar sobre la naturalesa humana. Amb les matèries primeres ofertes per la Terra, van crear instruments musicals, de quina manera o de quina manera, i els quadres es van convertir en els instruments més útils per a connectar amb les emocions i els sentiments. D'altra banda, els tallers creatius es van convertir en una assignatura obligatòria a les escoles perquè la ment dels joves es mantingués viva, ja que el poble subterrani volia mantenir la llibertat d'expressió. Però el més curiós de totes les curiositats va ser, potser, la visibilitat dels museus creats pels ciutadans sense país; robats als habitants de la superfície, o amb objectes i béns recollits de tant en tant, van crear petits museus a les seves cases per a guardar records, fotografies, coneixements en els seus cors.

En la superfície les universitats van ser aniquilades o, almenys, només es van preferir els estudis de ciències, amb l'esperança que els estudis o manifestacions relacionades amb les arts i la cultura general revoltessin a la població lenta. Així, en la “societat superior” desnaturalitzada, els algorismes marcaven les vides i comportaments humans de les persones, prometent què consumir, com actuar i què pensar. El dubte, la crítica, la introspecció, la imaginació… es van esborrar fa temps dels pensaments dels éssers humans més eficaços i fidels.

Així doncs, uns pocs van decidir exiliar-se –és a dir, enterrar– i dedicar-se a la cultura, a treballar la memòria col·lectiva, a reconnectar amb la naturalesa humana i a abordar les seves arrels. Quins llibres eren per a aquells que llegien en la calor de les espelmes? Or. I la història mateixa? Els ciutadans més vells i savis ensenyaven cada setmana als més joves, com si fossin històries, una de les lliçons més valuoses perquè els ajudés a guardar la memòria col·lectiva. En definitiva, les persones subterrànies intentaven agarrar-se a l'ADN i evitar l'alienació, la ignorància i la fredor. En poc temps, homes i dones de la superfície i nens, sense un refugi cultural, sense un relat que els permetés entendre les emocions, les contradiccions i els desitjos, no eren més que màquines funcionals buides i sense empatia.

Aquesta possible societat, encara que va ser extrema, i avui dia se'ns ocorre el fictici, no és impensable. Sí, a nosaltres també ens pot passar. Si continuem menyspreant la importància de la cultura sobre els valors humans i el valor de la cultura, i només valorem la tecnologia, correm el risc de perdre la nostra humanitat. Al final, què seríem els éssers humans sense capacitat de somiar, de crear, de qüestionar? Una societat sense cultura pot ser que sigui la distopia més terrible: potser renunciaríem a tot el que ens va fer humans.

Doncs bé, rebel·lem-nos contra els malsons i possibles realitats terribles. No perdem el privilegi de somiar, perquè perdríem la capacitat de crear un futur diferent. Sense l'embranzida de la cultura, sense la varietat que aquesta ens ofereix, ens limitaríem a una vida merament funcional: un bucle infinit d'alienacions. Si la cultura és la veu que ens connecta, connecta, connecta amb nostra més profunda humanitat, desaparèixer significa perdre la nostra identitat. Demostrem que en una màquina som molt més que simples engranatges! Una societat que deixa de creure en la cultura i en la creativitat, també deixa d'alimentar l'ànima i està condemnada a deambular per un desert sense llum. Per tant, siguem amants de la cultura, somiadors i deixem de caminar pel vespre.

Carlos Aretxabaleta