Igual que les portes adornades amb retòrica ens atreuen, les paraules ens atreuen moltes vegades. De dalt a baix. Com si mai haguéssim sentit el que està més enllà. Ho sentia.

Homes i dones blaves seran els que durant aquests llargs i foscos dies ens van encendre petits llamps de llum. També els que ens apaguen. Però de carícies no; d'avui no.

Parlem sovint de la legitimitat, sense complexos, però de la legitimitat mateixa per a raonar que fa temps que vam perdre. El mateix que havíem perdut el que sentíem. És més alegre que mai i res és el mateix.

Les opinions actuals no necessiten cap sentiment. Necessitat de sentir. Ara s'oposen les opinions, i jo estic fart d'opinar. Em foten les seves utòpiques i màgiques paraules. Fins al punt de fer-les doloroses.

Li vaig veure per última vegada en un Renault negre i gran. Portava un retrat rosat a la mà dreta, un verd en l'esquerra. Sobre els genolls, una pàgina aïllada i blanca, solitària, com els quilòmetres que et quedaven. Podries deixar-ho així, però encara continueu pintant. I ho dic perquè són molts els que encara tenen aquesta fulla blanca sobre els genolls.

Aquest dia, amb la rosa i el verd, qui sap si demà.

Qui sap si demà, en el portal de la presó, aquests braços desgastats tindran força per a abraçar-se. Presència d'orenetes. En l'hostal de la carretera trobareu alguna habitació buida. Qui sap? A saber, demà passat, si alguna persona que no hagi travessat mai aquella habitació et llançarà els teus consells solemnement a l'aire, o no. Qui sap.

Però hauràs de quedar-te aquí, en el costat secret d'allò que t'ha llançat els teus consells a l'aire. Ni a l'una, ni al revés. Diferent. Només, diferent, ocult.

Quan la pandèmia de la legitimitat ens colpeja amb força, vostè segueix aquí, en una rosa, en l'altra verd. En aquests temps en els quals les opinions sense sentiment porten més força que mai, tu segueixes aquí, l'amor en una part, el poble en l'altra.

Només falten dues portes. Ni tan sols en la carta, dues línies. Abraçada, mamà.