Els propietaris del mercat, quan se'ls demana que acceptin qualsevol tipus de limitació o control, han dit que no –com hem vist en el cas dels lloguers i els aliments bàsics– tantes vegades com han dit que no. S'han enfrontat al Govern quan s'ha plantejat gravar els excessos de rendiment en el negoci de la força de llum i s'ha amenaçat amb fugir cada vegada que es parla de reforma fiscal. Aquesta és la situació en la qual s'ha posat sobre la taula el que en l'Estat espanyol s'ha anomenat l'impost de solidaritat.

En les pròximes setmanes es negociaran en totes les institucions els pressupostos del 2023 per a les polítiques públiques de suport a la ciutadania i de transició cap a un model socioeconòmic diferent. En l'apartat de finançament es pot mesurar i veure el pas en un impost determinat, petit però en la direcció adequada. En la pràctica, no obstant això, és una mesura que anuncia que no es produirà una veritable reforma fiscal.

En el nostre cas, aquest impost no portarà res. Per contra, l'única mesura fiscal anunciada a Àlaba, Bizkaia i Guipúscoa és l'adaptació de la imposició per a fer front a l'encariment de la vida, la deflactació que s'utilitzarà per a posar una mica de diners a la disposició dels ciutadans: una mesura que solucioni poc a curt i que agreugi el problema a llarg termini.

Quan les polítiques públiques són més necessàries que mai i la intervenció pública serà imprescindible per a revertir la realitat econòmica, desfer el debat de la reforma fiscal és, sens dubte, aprofundir en el camí que ens porta al forat negre. En 2008 ens van dir que calia limitar la despesa pública, i en 2022 ens estan dient que l'acumulació de riquesa no té límits ni excepcions.