L'estiu ha fet els seus passos i l'ambient festiu s'ha afeblit. Ara ens enfrontem a les necessitats que hem deixat enrere i, una vegada més, cal donar les raons correctes a la societat basca.
Pel que sembla, els primers contactes tracten d'aplanar els camins a l'ambient polític, però potser –sempre hi ha excepcions– al senyor Ortuzar, caldria donar les gràcies per l'esforç que fa per ser protagonista.
Senyor Ortuzar, que és un clar exemple de versatilitat diplomàtica, i –pel que sembla– quan els seus dies de “cantor” solista estan a punt d'acabar, crec que ha guanyat l'últim i elegant salutació.
Han passat deu anys des de llavors, feia un temps esplèndid, un vent fresc, elegant. Com a Nadal era a prop, la capital oferia carrers ben decorats, era l'últim mes de 2013.
En el Parlament de Vitòria-Gasteiz, cafè i un parell de periòdics damunt de la taula, tranquils, a l'espera del meu amic. Un murmuri de veus pertorbava la meva tranquil·litat. El grup de periodistes que es trobava allí es va afanyar a abandonar el silenci de la cafeteria.
De seguida vaig saber per què s'havien mogut. Estaven en els passadissos, escoltant un home sempre nou, amb una elegant oratòria, em refereixo al president del PNB, Andoni Ortuzar.
La veritat és que no sé què podia dir fins que vaig arribar, però vaig escoltar amb tota claredat això: “Ha arribat el moment de reformar l'Estatut de Guernica i actualitzar l'encaix d'Euskadi a Espanya. La consulta popular es podria dur a terme en el curs 2015-2016. L'important és fer-ho”.
Qui són els que van decidir accelerar les obres del TAV i construir grans infraestructures per a les energies renovables? Les iniciatives salvatges que destrueixen els boscos són un bon instrument per a fer front a l'emergència climàtica?
Tots sabem que l'hemeroteca no perdona, per això, en rellegir avui, es pot dir que no són paraules frívoles, les que va dir el president del PNB, Andoni Ortuzar, en el Parlament de Gasteiz l'any 2013.
I no són gens menyspreables, sobretot si tenim en compte el que va dir fa pocs dies el mateix Andoni Ortuzar: “El PNB creu que és hora de passar de la paraula als fets per a definir un nou estatus d'autogovern per a Euskadi”.
En sentir això, si hagués de subratllar alguna cosa, jo destacaria la falta de coherència del PNB.
No obstant això, aquest tipus d'actituds no venen de totes maneres, té les seves raons poderoses, sòlides. Qui no s'immisciria de cara al futur amb els sofriments que porta el PNB en els últims anys?
El PNB és l'únic partit polític que ha guanyat 55 vegades en tota mena d'eleccions, i se li van encendre les alarmes en caure per sota dels 200.000 vots, per primera vegada en la història. No hi ha motiu per a la covardia, per a la covardia, per a la por?
Les males notícies sempre estan, és cert, però a més, és innegable que una mirada serena a la situació política actual d'Euskadi i Navarra ens aporta novetats. Entre altres aspectes, destaca la “uniformitat” entre els grups que conformen les Cambres Legislatives.
Una vegada més, ressaltant la distància entre la “praxi” i el verb. Sense descartar que en el dia a dia del Parlament, l'actitud dialèctica, amb l'excepció dels dirigents d'UPN, s'hagi civilitzat visiblement.
En qualsevol cas, i encara que el que es percep no sigui amable, estem on estem i volem o no, tots som part. Conscients d'aquesta realitat, com en el pas del temps, hem après sobretot el coneixement, quan és substituït per la fe, l'esforç tranquil però obstinat, que sempre ha d'ajudar als recursos de l'argument. Això dona pas a un apassionant “sentimental”, la qual cosa sempre comporta una situació delicada i perillosa.
Jo sé, com molts altres, que hem posat les cames molt lluny de l'objectiu, però l'error comès, també a nosaltres, ens ha fet canviar el camí. Avui és inevitable que un projecte independentista requereixi una major “sedimentació” per a metabolizar a la majoria de la societat.
Tot això és cert, perquè no és mentida que l'actual situació de dependència del poder de l'Estat i de les seves institucions impliqui necessàriament que Madrid reguli el veritable abast i contingut de l'autonomia. Per tant, avui dia les transferències famoses s'utilitzen com a “concessions” a canvi que el govern del PSOE es mantingui en La Moncloa.
Així ocorre quan l'Estat ofereix cert grau d'autonomia per a calmar el que l'organització nacionalista reclama, o quan “algun altre grup” d'aquest grup fa una petició territorial de menor dimensió.
Per tant, quan els objectius de tots dos nivells no coincideixin, cal construir un vincle entre tots dos per a aconseguir el suport necessari. Avui dia no és així, però serà així, perquè el senyor Urkullu, en el seu moment, ja m'ha dit el contrari.
Amb Urkullu no es pot negar que ha estat lehendakari durant dotze anys, fins fa pocs dies. Per tant, no és un extraterrestre, no se sap d'on. Amb la col·laboració d'Ortuzar ha dirigit al PNB durant dècades.
A l'esmentada parella biscaïna, les meves preguntes: Qui són els que van construir la incineradora de Zubieta? Qui són els que van defensar les barbaritats que no s'han pogut salvar en Zaldibar? Qui són els que van rebutjar en el no-res els avanços en la gestió sostenible dels residus aplaudits per Europa?
Qui són els que van decidir accelerar les obres del TAV i construir grans infraestructures per a les energies renovables? Les iniciatives salvatges que destrueixen els boscos són un bon instrument per a fer front a l'emergència climàtica?
Als membres del Govern d'Urkullu els hem escoltat moltes vegades: “No hi ha un altre camí correcte”. Però quan allò tan orgullós desmentia les rutines, s'han conservat, tant les vaques com de nou.
Sense dilació, la col·laboració que heu ofert des de Lakua fins ara és molt coneguda: “Si no estàs d'acord amb nosaltres, has de saber que sense tu tirarem endavant”.
Imanol Pradales, lehendakari, la societat basca està esperant la seva praxi.
Josu Iraeta, escriptor